Les mil i una nits
Va aparèixer entre tenebres
i a l’instant es féu de dia:
amb la seva brillantor
de l’aurora fa migdia.
En sorgir d’aquesta forma,
de la seva flugidesa
pren la llum el sol enorme
i la lluna esplendidesa.
Al seu pas tothom s’inclina,
i els llampecs del seu esguard
fan vessar, com si fos pluja,
el plor càlid dels amants.
lunes, 27 de abril de 2009
sábado, 25 de abril de 2009
lunes, 20 de abril de 2009
Por amor
Por amor
Loquillo y Trogloditas
A hacer las cosas por amor, por amor, por amor
No serà fácil viajar a mi lado, dejo huella y cadáveres a mi paso, ... por amor, por amor, por amor.
-Papa, per què diuen Vodafone?
-Vodafone?
-Si. Quan canten A hacer las cosas Vodafone, Vodafone, Vodafone.
-No filla. Diuen Por amor.
De cop i volta m’envaeix un sentiment que barreja tristesa i resignació. Convençut que mai confondran el so de Vodafone per les paraules Por amor.
El viatge en cotxe continua. Si el sol m’enlluernés m’encantaria posar-me les Ray-ban més fashion. I si tingués calor, baixar el vidre de la finestra, per treure el colze. Miro pel retrovisor els tres caps en moviment seguint el ritme de la música mentre acaricio la mà de la meva dona assentada sobre la meva cuixa i, a l’alçada de l’Ocata Vent, el petit estira el coll tot cridant que no hi ha onades i avui no podrem fer surf.
Segurament no està tot perdut. Encara hi ha alguna esperança perquè els nens creguin en les coses que es fan Por amor.
Loquillo y Trogloditas
A hacer las cosas por amor, por amor, por amor
No serà fácil viajar a mi lado, dejo huella y cadáveres a mi paso, ... por amor, por amor, por amor.
-Papa, per què diuen Vodafone?
-Vodafone?
-Si. Quan canten A hacer las cosas Vodafone, Vodafone, Vodafone.
-No filla. Diuen Por amor.
De cop i volta m’envaeix un sentiment que barreja tristesa i resignació. Convençut que mai confondran el so de Vodafone per les paraules Por amor.
El viatge en cotxe continua. Si el sol m’enlluernés m’encantaria posar-me les Ray-ban més fashion. I si tingués calor, baixar el vidre de la finestra, per treure el colze. Miro pel retrovisor els tres caps en moviment seguint el ritme de la música mentre acaricio la mà de la meva dona assentada sobre la meva cuixa i, a l’alçada de l’Ocata Vent, el petit estira el coll tot cridant que no hi ha onades i avui no podrem fer surf.
Segurament no està tot perdut. Encara hi ha alguna esperança perquè els nens creguin en les coses que es fan Por amor.
martes, 14 de abril de 2009
Una rialla
La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)
La Marta riu. La seva és una rialla que es desplega i flota com una serpentina, encomanant-se als demés. La recull una nena, que la passa a un vell el qual, sense tenir-ne esment, la fa volar fins els llavis d’una dona que està alletant el seu fill. L’infant respon a través de l’instint i la mare, exultant, crida el seu espòs.
- Mira –li diu-. El nen ha somrigut!
- T’ho sembla –respon el pare, procurant dissimular l’interès. Però no: aquella vegada és de veres i la rialla omple llavors la boca de l’home que la rep i la transmet alegrement. La serpentina recorre tota la caravana, vaiverejant, i de cop se la troba en Flèndit en el seu rostre, que es distendeix plàcidament.
“I ara de què rius, si es pot saber?”, es pregunta el noi, temerós de tornar-se beneit. Però lligat per una màgica disciplina, procura allargar fins el senyor Orbeu la invisible cinta de colors.
El senyor Orbeu sent la impalpable nosa a la cara i presenta resistència. Està decidit a no expressar sentiments perquè sí i s’aguanta amb fermesa, procura no respirar. L’esforç el congestiona, però guanya ell i el volàtil contacte es resol en un accés de tos.
Així mor la fresca, la quasi infantil rialla de la Marta.
La Marta riu. La seva és una rialla que es desplega i flota com una serpentina, encomanant-se als demés. La recull una nena, que la passa a un vell el qual, sense tenir-ne esment, la fa volar fins els llavis d’una dona que està alletant el seu fill. L’infant respon a través de l’instint i la mare, exultant, crida el seu espòs.
- Mira –li diu-. El nen ha somrigut!
- T’ho sembla –respon el pare, procurant dissimular l’interès. Però no: aquella vegada és de veres i la rialla omple llavors la boca de l’home que la rep i la transmet alegrement. La serpentina recorre tota la caravana, vaiverejant, i de cop se la troba en Flèndit en el seu rostre, que es distendeix plàcidament.
“I ara de què rius, si es pot saber?”, es pregunta el noi, temerós de tornar-se beneit. Però lligat per una màgica disciplina, procura allargar fins el senyor Orbeu la invisible cinta de colors.
El senyor Orbeu sent la impalpable nosa a la cara i presenta resistència. Està decidit a no expressar sentiments perquè sí i s’aguanta amb fermesa, procura no respirar. L’esforç el congestiona, però guanya ell i el volàtil contacte es resol en un accés de tos.
Així mor la fresca, la quasi infantil rialla de la Marta.
