Esa es mi baina

Amb cara d’admiració i respecte, m’ensenya el violí com brilla, el tapa amb el mocador florejat de seda i tanca l’estoig lacat en negre, on també hi desa el seu esperit, mentre m’explica la família de luthiers d’on prové aquesta joia tan preuada.
Quan sento un grup de violins tocant amb força i passió, m’imagino una dotzena, dues dotzenes d’homes i dones amb el cap recolzat, acaronant una caixa de fusta dolçament encorbada mentre freguen les cordes enèrgicament amb l’arquet, i entre ells l’Irving. Aïllat del món, de la família i dels amics. No pensa ni recorda. Expressa sense complexes l’espontaneïtat tan llaurada, la seva veritat. Són moments de llibertat, de sinceritat. Lluny de les injustícies i penalitats que l’envolten. Un refugi d’aquelles responsabilitats i obligacions tan incòmodes però necessàries per seguir tocant. Just fa un any es va divorciar, no crec que aconsegueixi els papers, ni sàpiga com trobar cap feina. Tampoc pensa que farà demà, ni li preocupa on dormirà la setmana vinent. Ell té un farcell i un violí, i una ànima per fer esclatar. Segurament li ha tocat viure en un món equivocat, potser per això gent com ell són tan necessaris al meu voltant.