Tú eres la razón de mi existir

Encara no saps què diràs diumenge abans dels postres; mentalment ressegueixes algunes de les xicres que has anat penjant cada dilluns. Penses en el dinar amb el que ens voldrà delectar na Cristina. Notes una bafarada d’aire calent des del túnel. D’aquí a 0:34 segons exactament, algú obrirà les portes. Entres amb la ment ocupada mentre t’assentes en l’únic lloc buit del vagó. Has tingut sort.
Una dona grassa i bruta dóna cops a una pandereta al ritme que marquen els seus peus en xancletes atrotinades, i el seu company de cabells enllustrats i ulleres esquerdades va obrint i tancant l’acordió amb ungles sense tallar, aguantant com pot un got de plàstic esperant alguna moneda. Tot d’una comencen a cantar, al mateix temps que la gent gira el cap i llegeix notícies sense interès. Fan que deixis de pensar i els escoltis amb atenció. Tanques els ulls. I et veus en una taverna molt petita, de sostres baixos, enteranyinada, recoberta de fusta molt fosca, esperant que algú li passi alguna capa de vernís. Només hi ha llum a l’escenari entarimat i a la barra. No més de mitja dotzena de bombetes vermelles. Estàs tot sol, en un banc també de fusta, amb un got de vi sobre la taula, i l’ampolla quasi buida. Amb un dit redibuixes la marca d’un plat del darrer client. Tens el cap recolzat sobre el palmell de l’altra mà mig plegada. Les llàgrimes et regalimen pel teu braç.
La seva veu és greu i aspre, castigada pel temps i el malviure. La qualitat tècnica suposo que és baixa, però hi ha sinceritat. La cançó és trista i t’emociona. Tu estàs content...
…Y es que ya no puedo dejar de verte.
Mi corazón se muere por tenerte.
Es que no puedo dejar de pensar en ti.
Por que tú eres la razón de mi existir…
...perquè vols cantar amb ells. Sentir. I esclatar. Trobar la llum al final del túnel. Però ja has arribat a Lesseps i has de baixar.