- Co-coc, quic-quic, cau, cuc, quic-quic-QUIC, coc-COC.
Déu meu, quin mal de cap!
- ..., si, si. Que t'ho dic jo.
- No pot ser!
- Que sí, que sí. Es va operar el nas perquè l'imatge en perfil de la moneda fos perfecte.
- Es que passa cada cosa. Amb la quantitat de gent que es mor de gana pel món.
- Qui-qui-riQUI, coc-coc.
Crec agafen el tramvia, amb una mica de sort.
- No. Que no. Això és massa.
- Doncs, sí, sí. Que m'ho va dir una persona de fiar.
- Vinga, va!
- No sabia si tota, però gran part de la guàrdia real va passar per entre les seves cames.
- Això que dius és molt fort. Però ja pot ser, ja. No veus que aquesta gent està tot el dia avorrida, i ja no sap què fer.
- Doncs ja és tenir ganes, ja.
- Tots els homes són iguals.
- A no. Perquè el meu Lluís és tan...
...babau.
Propera estació Sant Adrià.
Oh. No s'aixequen.
- Cau-cau, quic-quic, COOOOC
- Has vist aquell?
- Qui?
- Crec que ens està escoltant.
- Que fort!
- Ah, ah. Sí, sí. Tens tota la raó.
- Cac-cac, QUEC, coc-co-ro-coc.
La, la, la. Li, li, li.
- Ai, nena. Quines ungles que tens!
- Au, dona. No n´hi ha per tant.
- Que sí, que sí. Les tens meravelloses. On te les has fetes?
- No ho sé. Crec que a en Llongueres...
- Ai! No us ho vaig explicar.
- El què, el què?
- Digues, digues, va!
- Sabíeu que les filles d'en Llongueres van acomiadar al seu pare perquè la seva mare, que era la ex-dona...bla, bla, bla.
Buf. Silenci. Ja baixen.
PD: res de l'explicat és ficció. Tot intenta ajustar-se el màxim possible a la realitat.
no estic segur que el títol del teu blog s'ajusti al què hi escrius sovint... Hauries de canviar-lo per "una xicra de paciència"
ResponderEliminarTot sigui per engrandir aquesta nostra gran virtut cristiana.
ResponderEliminarSempre he pensat que es podria escriure un llibre que seria un èxit sobre històries del tren (i totes reals).
ResponderEliminar