Converses de tren

- Co-coc, quic-quic, cau, cuc, quic-quic-QUIC, coc-COC.

Déu meu, quin mal de cap!

- ..., si, si. Que t'ho dic jo.
- No pot ser!
- Que sí, que sí. Es va operar el nas perquè l'imatge en perfil de la moneda fos perfecte.
- Es que passa cada cosa. Amb la quantitat de gent que es mor de gana pel món.
- Qui-qui-riQUI, coc-coc.

Crec agafen el tramvia, amb una mica de sort.

- No. Que no. Això és massa.
- Doncs, sí, sí. Que m'ho va dir una persona de fiar.
- Vinga, va!
- No sabia si tota, però gran part de la guàrdia real va passar per entre les seves cames.
- Això que dius és molt fort. Però ja pot ser, ja. No veus que aquesta gent està tot el dia avorrida, i ja no sap què fer.
- Doncs ja és tenir ganes, ja.
- Tots els homes són iguals.
- A no. Perquè el meu Lluís és tan...

...babau.
Propera estació Sant Adrià.
Oh. No s'aixequen.

- Cau-cau, quic-quic, COOOOC
- Has vist aquell?
- Qui?
- Crec que ens està escoltant.
- Que fort!
- Ah, ah. Sí, sí. Tens tota la raó.
- Cac-cac, QUEC, coc-co-ro-coc.

La, la, la. Li, li, li.

- Ai, nena. Quines ungles que tens!
- Au, dona. No n´hi ha per tant.
- Que sí, que sí. Les tens meravelloses. On te les has fetes?
- No ho sé. Crec que a en Llongueres...
- Ai! No us ho vaig explicar.
- El què, el què?
- Digues, digues, va!
- Sabíeu que les filles d'en Llongueres van acomiadar al seu pare perquè la seva mare, que era la ex-dona...bla, bla, bla.

Buf. Silenci. Ja baixen.

PD: res de l'explicat és ficció. Tot intenta ajustar-se el màxim possible a la realitat.