Córrer amb la muntanya

Avui la muntanya estava preciosa. Les alzines eren netes, l’aire fresc i la terra humida. Els ocells xiulen de branca en branca i el salt del conill exalta el so de les fulles seques en la tardor. Els primers ametllers en flor. Sento les meves petjades fortes i fermes en la pujada. La respiració profunda i intensa de cada passa. Camins plens d’ombra al resguard d’aquest sol ataronjat que coloreja la ciutat. Estic sol. Amb la muntanya. Inhalo la seva pau i serenor. Travesso el cementiri entre vinyes despullades, baixant sobre llambordes que em porten fins el poble. Carrers i carrerons escoltant campanes atabalades, tot pujant la riera cap a la Font del Senglar, després que els eucaliptus m’amarin els pulmons. Un refugi de qualsevol cabòria, on recordo que visc.