Avui la
muntanya estava preciosa. Les alzines eren netes, l’aire fresc i
la terra humida. Els ocells xiulen de branca en branca i el salt del conill exalta
el so de les fulles seques en la tardor. Els primers ametllers en flor. Sento les meves petjades fortes i
fermes en la pujada. La respiració profunda i intensa de cada passa. Camins
plens d’ombra al resguard d’aquest sol ataronjat que coloreja la ciutat. Estic
sol. Amb la muntanya. Inhalo la seva pau i serenor. Travesso el cementiri entre
vinyes despullades, baixant sobre llambordes que em porten fins el poble.
Carrers i carrerons escoltant campanes atabalades, tot pujant la riera cap a la Font del Senglar, després que
els eucaliptus m’amarin els pulmons. Un refugi de qualsevol cabòria, on recordo
que visc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario