I dotze hores després de sortir, tot continua igual. El cel gris, sense una escletxa de llum, un petit blanc, el vol d'un ocell o com passa un avió. Arbres molt llargs i prims intentant foradar el que el sol encara no ha pogut. S'intercanvien els troncs blancs dels primers quilòmetres amb avets i pins de fulla perenne. El fons blanc i sense petjades amorteix el pas del tren que circula sense pressa però sense pausa, recollint viatgers cap a Moscú. Els quatre llits estan plens de gent del carrer, com tu i jo. L'àvia i la néta, i un senyor treballat, mans fortes, cara arrugada i la dent d'or que li brilla en cada somriure. Estem tots en màniga curta. Ara ja som cinc! Més bosses plenes de menjar i roba, i el so d'alguna botella per estrenar. La nena, de tant en tant, aixeca la vista per sobre del llibre que està a punt d'acabar-se observant tot el què passa. S'intercanvien els xarrups del senyor de la dent daurada amb els del seu company, la conversa tranquil·la de l'àvia i el so del pas de les pàgines del llibre de la néta.
jueves, 24 de noviembre de 2016
Reflexions de tren
...haig d'acceptar que la gent canvia, i fins i tot canviem. I que no són com voldries que fossin. El perill de quedar-te en moments aïllats, o en anys plens d'alegries t'impedeix adaptar-te o entendre que no tot segueix igual.
El meu camí sembla recte, amb pujades i baixades, però es pot representar en dues dimensions. La meva curiositat pel desconegut m'atrau gent, persones tridimensionals amb les que he coincidit en algun moment del meu món tan simple. Persones riques i plenes de matisos que no comprenc. Excessivament complexes pel meu enteniment i comprensió. Estic segur que arribarem al mateix final, d'amor i pau. Però el camí és massa diferent... si encara crec que hem d'anar agafats de la mà.
