Actua!

El corazón ardiente de Danko (Maksim Gorki, 1868-1936)

"-Hermanos, el pensamiento no resuelve, por sí solo, los problemas; necesita de la acción. Si hay una piedra en medio del camino, con pensar solamente en que es un estorbo no va a desaparecer. Es preciso la acción para sacar la piedra del paso. ¿Por qué gastar nuestras fuerzas en pensamientos tristes? ¡Levántense! Atravesemos el bosque. Como todas las cosas de la tierra, el bosque también tendrá su fin. Vamos, hermanos, ¡en marcha!".

Instint

Transiberiano. La conquista del Este (Albert Thomas, 1878-1932)

"... impulsados por sueños místicos, estimulados por el deseo de alcanzar una edad nueva, buscando de estepa en estepa la ciudad ideal, el "país de los justos", como los héroes de Máximo Gorki -viviendo instintivamente, sobre todo, sin cuidarse jamás del mañana, con la conciencia firme, como el torrente, que desciende de la montaña, como el río que rompe los diques!"

Avui ha mort Cronos

Si mai el teu amor s’ha sentit empresonat. O has tingut la necessitat d’explotar perquè no cap dintre teu, vessa a dolls per cada un dels teus porus en la primera fuita. I acabes aturant el temps.

Quan les mirades es creuen i s’enfonsen en les històries viscudes. Quan les pells molles llisquen conjuntades, al mateix ritme que ens marca el vent. Quan els cossos s’acoblen, entortolligats, i sents com bateguen. Absent del què t’envolta i només ets capaç de veure uns núvols ensucrats. Per uns instants, atures el temps, just per prendre consciència del moment, i gaudir-ne tant com puguis. 

Quan penses en el seu rostre somrient al sol. O l’abraçada intensa i penetrant que perfora les ànimes. Quan li endreces els cabells desgavellats. Quan desengranes els segons viscuts, atures el temps...abans no marxi.

Embriagueu-vos

Charles Pierre Baudelaire (9 d'abril de 1821- 31 d'agost de 1867)
Poema número 33 de L'spleen de París (1869. Petits poemes en prosa)

   Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

   Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.

   I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran:  “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.

Xicra aportada per Almudena

Esmorzar a ca L'Àngel... acompanyat