Un cap d'any

 

Gaudir de la feina

Cada nit, quan tanco el llum de l’habitació, penso en el dia que acabo de deixar enrere, i normalment m’adormo pensant en coses agradables. Poques vegades miro més enllà, i els anys passats no deixen de ser records acumulats que rellegiré quan no tingui res més a fer. Quan per fi hagi arribat a Ítaca prendré consciència de tot el camí, ple d’aventures, ple de coneixences... i tindré present, també, Vertix. Tot el que m’ha aportat i tot el que li he donat. Com m’ha acompanyat en el meu creixement de vida i com m’ha ajudat a gaudir de l’arquitectura, també. (El plaer que em proporciona veure gent vivint en espais que han nascut d’un paper en blanc, veure com vestim a les ciutats, em resulta orgàsmic). Mai estaré prou agraït a la família Massot, al seu esperit empresarial, creador, visionari, a la seva iniciativa i a la seva empenta, i ,a més, deixar que jo formi part del seu projecte, tan fascinant. No serà la millor empresa del país però després de 50 anys, donar llars a tantes famílies, i inventar barris sencers on anys abans només hi havia terra erma, no ho haurà fet tan malament. Jo tampoc sóc el millor professional que es puguin trobar, però alguna cosa dec fer bé. 

A Vertix, he viscut dues etapes ben diferenciades en el temps, el que m’ha permès veure clarament els canvis que s’han produït, com s’han adaptat als nous camins sense por, i aquesta distància també m’ha ajudat a percebre com he canviat jo. Temps enrere, per aquest escrit, hauria pensat que no fora correcte parlar de com m’agrada veure al Sr. Massot i a l’Elena impecablement vestits amb un somriure a la boca, petjada ferma i actitud valenta. La seguretat que transmeten malgrat temps viscuts. Quan entren en el departament per fer una salutació. O com m’agrada escoltar-los quan plantegen els projectes i la velocitat amb la que s’expressen. Tampoc hauria dit com m’encanta quan hem de tancar les dues portes per les rialles dels dinars amb els companys. Els 10 minuts dels cafès silenciosos. Les migdiades en el banc del parc. Pujar les cortines del despatx o encendre la impressora. Veure, tocar i abraçar a la gent. Explicar-nos el cap de setmana i conèixer de la vida amb els que compartim tants moments. Fer una cervesa els divendres després de donar-ho tot durant la setmana. Saber que passo tantes hores amb gent que em fa feliç.

Avui quan tanqui el llum de l’habitació pensaré en l’escrit, i en l’agradable que m’ha resultat recordar una part important de la meva vida mentre escoltava Jaume Sisa i Qualsevol nit pot sortir el sol. No sé quant temps seguiré a l’empresa ni quant temps serà necessària la meva aportació, però això ja ho pensaré una altra nit. 

Jo

Si deseas gobernar el Estado, pacifica primero a tu familia. Si quieres pacificar a tu familia, primero disciplínate. Si quieres disciplinarte, primero endereza tu corazón.

El Libro del Gran Saber, Zengzi (505-435 a.c.)

A vegades tinc la temptació de seguir un ordre en els meus pensaments, en la meva manera de fer, però sóc incapaç. Encara tinc moments d'explosió irracional, sense saber les raons. Puc estar escoltant Moon, de Kid Francescoli en espiral, i sentir-me l'home amb més power a punt d'acabar un any que no vull oblidar. No vull caure en la temptació de pensar que els anys de pandèmia han estat, seran uns anys perduts. Em sento més fort quan veig la debilitat de la gent, la por, la temença. Em provoca ganes de ser més fort, de fer arribar alegria on sembla que només hi ha pena i tristor. M'enutjarà que la gent es tanqui, que s'allunyi de les abraçades... i vindré amb un martell de foc que esmicolarà aquests murs de formigó.

 
 

Penjar la roba

M'encanta penjar la roba amb la llum de la lluna. A l'hivern fa fred i el terrat és humit. El silenci a les dotze de la nit és absolut. Els nens dormen. Tinc la cuina recollida i estic tranquil i en pau. Bona nit, espurna.

 

8"25

 

Migdiada a Alta Diagonal

 

Un dia abans de córrer

 

 

Bon dia

 

All i need is your love tonight

A la llunyania, entre tenebres, dos cossos serpentegen, acoblant-se, com una heura volteja el tronc de l'alzina. La música de fons els arrossega al jardí de les delícies. Tanquen els ulls, només senten la seva respiració i ... la seva ànima esclata. S'expressen percebent la llibertat, sense límits que els aturin. Estan sols. No necessiten a ningú. Res. La música s'atura. Però ells segueixen dansant. Abraçats al ritme que els hi marca el silenci. I desapareixen amb les ombres sense deixar rastre.