El cel està encapotat i la mar és plana, només trencada per una petita ona en el banc de sorra davant l’espigó. Avui semblava era un dia perfecte per escodrinyar pensaments. Esprémer la solitud. Remenar i llaurar l’ànima. Però encara sóc lluny. Necessito del moviment impulsiu, de les accions concretes, de fets per explicar; els únics que sadollen plenament la gana de satisfacció i benestar que pateixo. La malentesa felicitat.
Pedalo sense parar fins que em tremolen les cames, corro fins que em surt el cor per la boca, camino donant voltes sense rumb, ballo tancant la nit al meu voltant, condueixo fins a on cauen els núvols. Sempre buscant una resposta que mai apareix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario