lunes, 25 de febrero de 2008

Llibertat

Wagons – lits, Joan Agut (1934)

El Der blaue Uhu anava a tota vela. Cada nit feien ple i els dissabtes eren una bogeria. La cervesa i l’aiguardent corrien com l’aigua, i el whisky i el xampany els anaven al darrere. Si hagués hagut de jutjar Berlín i Alemanya per la vida que bullia sota les arcades de la casa medieval, hauria afirmat que vivíem en el millor dels móns possibles. Gaudíem del goig de la llibertat i la despreocupació. Formàvem part d’una gran família l’única pàtria de la qual era l’univers sencer, on les diferències de nacionalitat, raça o llengua augmentaven l’atractiu dels joves que s’abandonaven en braços del jazz.

lunes, 18 de febrero de 2008

Invitando a la catástrofe

Prólogo de Rodrigo Fresán (1963) a Drácula de Bram Stoker (1847-1912)

Una puerta se abre y allí lo espera un hombre alto, de bigote canoso, vestido de negro. Es Drácula, y Drácula dice: “! Bienvenido a mi casa! ¡ Entre libremente y por su propia voluntad!”. Y Drácula agrega: “ Bienvenido a mi casa. Entre libremente. Marche sano y salvo … ¡ Y deje algo de la felicidad que trae consigo!”.

En este sentido, siempre me maravilló esa maniobra protocolar y acaso más intuitiva que razonada de Stoker: la idea de que es uno quien siempre invita a la catástrofe. Y que, como afirma Van Helsing en uno de los tramos más interesantes de la novela es el vampiro quien debe ser invitado a nuestras casas porque, hasta que no lo hemos hecho nosotros, él no puede atacarnos en la seguridad del hogar ajeno. Invitar al vampiro equivale creer en él. Y una vez que le hemos abierto la puerta, estamos perdidos, contagiados, invadidos. Así, no es el vampiro quien elige sus víctimas, sino las víctimas quienes, consciente o inconscientemente, eligen al vampiro.


Xicra aportada per la Condesa Olenska

lunes, 11 de febrero de 2008

11 de febrer del 2008

Em sento buit. Sense aire. Ha passat pel meu costat a tota velocitat. I he tingut molta por. El següent seré jo. No et dones compte que no estàs preparat fins que arriba aquest moment. Tots els profunds pensaments de la Vida: la recerca de la felicitat, la preparació de la mort, el valor de l’amistat, i la família. La poca importància de la matèria. I el Carpe diem.
Són plantejaments hipòcrites i prepotents que només funcionen quan tens tot el que reclames com a superflu?. Sóc fràgil i segueixo tement el futur i la inseguretat davant del què passarà. Tinc pànic a no saber renunciar el que crido als quatre vents com innecessari.
Continuen funcionant els trens, les cançons de RAC 105 són les mateixes que la setmana passada, demà tinc visita d’obra, el sol tornarà a sortir demà un minut abans que avui i es pondrà un minut més tard que ahir. I cada dilluns procuraré aportar una xicra de plaer.
Espero però, no oblidar el dia d’avui.

Orfeo

El castell del bosc, Norman Mailer (1923-2007)

Mentre escoltava aquella música que acompanyava el seu humor d’una manera tan escaient, tan gloriosa, tan ambiciosa, tan agosarada, Alois es va permetre, enmig de la foscor, fer brollar algunes llàgrimes de felicitat davant d’una vida ben viscuda, i aquells sentiments van mesclar-se tan adequadament amb els sons finals de Lohengrin que les mans li van quedar vermelles de l’èmfasi amb què va aplaudir la companyia d’aquella òpera de segona categoria.

lunes, 4 de febrero de 2008

De camí a Troya

Ilíada, Homero (Ὅμηρος Hómēros; segle VIII adC)

Al punto descendió de la escabrosa montaña, caminando a raudas zancadas. Temblaban los extensos montes y el bosque bajo los inmortales pies de Posidón, según iba avanzando.

Tres veces tendió el paso y a la cuarta llegó a su meta, Egas, en cuyos encharcados abismos sus lustres moradas están construidas, chispeantes de oro y siempre inconsumibles.
Una vez allí, unció al carro dos caballos, de pezuñas broncíneas, vuelo ligero y crines áureas que les ondeaban.
Se vistió de oro su cuerpo, asió la tralla áurea, bien fabricada, montó en el carro y partió sobre las olas.
A su paso los monstruos marinos hacían fiestas con cabriolas desde sus cubiles por doquier, y nadie ignoró a su soberano.
El mar se hendía de alegría abriendo paso; los caballos volaban muy ágilmente, y debajo el broncíneo eje ni siquiera se mojaba: así lo llevaban los caballos, de ágiles brincos, a las naves de los aqueos.