Cicle

Entre els segles de runes i els familiars més propers, en el que havia estat el primer assentament romà, aconsegueixo estintolar-me i llegir l’oda a Leucònoe, com la darrera pregària, una ofrena a la vida. No tinc ganes de plorar, ni remordiments per no tenir-ne. Tornem a la terra el que és de la terra, i amb ella la capsa blau turquesa i dotze roses grogues. Tanco el llibre amb les mans desfigurades d’ossos recargolats, mentre gaudeixo amb gran plaer, a contrallum, del retall d’una jove parella abraçada a dalt de l’espigó, coberts per un cel de núvols envermellits, fruint de la seva primera posta de sol.