Entre els segles de runes i els familiars més propers, en el que havia estat
el primer assentament romà, aconsegueixo estintolar-me i llegir l’oda a
Leucònoe, com la darrera pregària, una ofrena a la vida. No tinc ganes de
plorar, ni remordiments per no tenir-ne. Tornem a la terra el que és de la
terra, i amb ella la capsa blau turquesa i dotze roses grogues. Tanco el llibre
amb les mans desfigurades d’ossos recargolats, mentre gaudeixo amb gran plaer,
a contrallum, del retall d’una jove parella abraçada a dalt de l’espigó,
coberts per un cel de núvols envermellits, fruint de la seva primera posta de
sol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario