sábado, 24 de diciembre de 2016
martes, 13 de diciembre de 2016
viernes, 9 de diciembre de 2016
Decidir
martes, 6 de diciembre de 2016
domingo, 4 de diciembre de 2016
jueves, 24 de noviembre de 2016
D'Ufa a Moscú
I dotze hores després de sortir, tot continua igual. El cel gris, sense una escletxa de llum, un petit blanc, el vol d'un ocell o com passa un avió. Arbres molt llargs i prims intentant foradar el que el sol encara no ha pogut. S'intercanvien els troncs blancs dels primers quilòmetres amb avets i pins de fulla perenne. El fons blanc i sense petjades amorteix el pas del tren que circula sense pressa però sense pausa, recollint viatgers cap a Moscú. Els quatre llits estan plens de gent del carrer, com tu i jo. L'àvia i la néta, i un senyor treballat, mans fortes, cara arrugada i la dent d'or que li brilla en cada somriure. Estem tots en màniga curta. Ara ja som cinc! Més bosses plenes de menjar i roba, i el so d'alguna botella per estrenar. La nena, de tant en tant, aixeca la vista per sobre del llibre que està a punt d'acabar-se observant tot el què passa. S'intercanvien els xarrups del senyor de la dent daurada amb els del seu company, la conversa tranquil·la de l'àvia i el so del pas de les pàgines del llibre de la néta.
Reflexions de tren
...haig d'acceptar que la gent canvia, i fins i tot canviem. I que no són com voldries que fossin. El perill de quedar-te en moments aïllats, o en anys plens d'alegries t'impedeix adaptar-te o entendre que no tot segueix igual.
El meu camí sembla recte, amb pujades i baixades, però es pot representar en dues dimensions. La meva curiositat pel desconegut m'atrau gent, persones tridimensionals amb les que he coincidit en algun moment del meu món tan simple. Persones riques i plenes de matisos que no comprenc. Excessivament complexes pel meu enteniment i comprensió. Estic segur que arribarem al mateix final, d'amor i pau. Però el camí és massa diferent... si encara crec que hem d'anar agafats de la mà.
sábado, 19 de noviembre de 2016
lunes, 14 de noviembre de 2016
domingo, 6 de noviembre de 2016
domingo, 16 de octubre de 2016
Abans d'anar a dormir...
M'enlairo i viatjo per països imaginaris. Per xarxes de tren i carreteres infinites que serpentegen vasts territoris. Ciutats perdudes en la sorra dels deserts o en muntanyes cobertes per les neus de l'hivern... i sense aterrar, abans que arribi el negre nit i el cant del grill, ja he tancat els ulls. Somnio. Adormit enmig de desitjos que en algun moment us contaré. Així acabo cada dia, feliç. Entre coixins i edredons, el tacte suau de la seva pell i les respiracions lentes i pausades dels meus fills. Net i en pau.
La mar està en calma i sóc conscient de la meva sort.
La figura, a contrallum, llisca sobre una línia d'ombra que interromp el reflex continu; esculpida contra el sol ataronjat que treu el cap entre els núvols ensucrats. La mar està en calma i sóc conscient de la meva sort.
martes, 11 de octubre de 2016
Silenci
Recordo silenci. En l'interior del pati d'illa. La guspira de l'encenedor. Cada pipada de la cigarreta. Quan aboques la cervesa en el got. El gemec de la fusta del balancí quan et gronxes. L'esclat de cada bombolla en l'escuma. El fum que llepa els teus llavis. La flama tentineja. El reflex en el vidre. El batec del meu cor. Un núvol passa. La lluna s'amaga. Apago la cigarreta. Bufes l'espelma.
martes, 27 de septiembre de 2016
viernes, 23 de septiembre de 2016
Una pel·lícula japonesa
Avui estem sols. Podré explicar-te què he fet a classe de Dibuix, Fonaments de l'art i Filosofia. Sabràs que m'agrada caminar sola amb la meva música i sense pressa. Tinc ganes de viure un amor com el de l'Avi i la Iava. Que algú m'abraci i em digui quan bonica sóc pels seus ulls. Vull que m'expliquis què van sentir quan vaig néixer. Escoltar dels teus llavis que m'estimes. Un massatge de bona nit. Recolzar-me sobre els teus ossos cantelluts. Sortir de l'habitació quan hi ha silenci. Atipar-me de pomes vermelles. Dormir amb la finestra oberta abrigada amb l'edredó. Música suau, Mat McHugh. Una galeta de xocolata amb civada. El sofà i una pel·lícula bonica, japonesa.
domingo, 18 de septiembre de 2016
domingo, 11 de septiembre de 2016
Darrer capvespre
Quan desapareix el temps, miro els núvols com canvien de
color.
Amb l’ànima en pau, m’acarona la brisa que
juga amb el lledoner.
Sigil·losament, la lluna pren força en la calitja.
La humitat s’enganxa en la meva pell.
El capvespre cau sobre un mar que no m’arriba...
Espero avanci rosegant, implacable, la
sorra...
Però, la nit es tanca i els meus peus
descalços resten secs...
domingo, 21 de agosto de 2016
Encarar la Vida
Afrontar la muerte y encontrar esperanza, Christine Longaker
"... con la mente y el corazón puros y en paz, libres de emociones perturbadoras como el deseo, el apego, la frustración o la rabia"
"... con la mente y el corazón puros y en paz, libres de emociones perturbadoras como el deseo, el apego, la frustración o la rabia"
sábado, 13 de agosto de 2016
La teva ànima
Puedes perder tu belleza, Christine Longaker
Hace años
cuando te conocí, y al enamorarnos,
tu belleza me atrajo
...
Pero, sabes,
me enamoré de tu alma,
tu verdadera esencia,
y eso no puede perder la belleza.
A veces, en estos días,
hasta tu alma se nubla,
pero aún te reconozco.
...
Estoy aquí, contigo;
puedes perder la belleza para el mundo,
pero estás a salvo.
Siempre te querré.
Hace años
cuando te conocí, y al enamorarnos,
tu belleza me atrajo
...
Pero, sabes,
me enamoré de tu alma,
tu verdadera esencia,
y eso no puede perder la belleza.
A veces, en estos días,
hasta tu alma se nubla,
pero aún te reconozco.
...
Estoy aquí, contigo;
puedes perder la belleza para el mundo,
pero estás a salvo.
Siempre te querré.
domingo, 17 de julio de 2016
Santa Carme
La majoria de vegades, la música
que tinc de fons, s’ajusta als sentiments que vull expressar quan escric. O
potser escric segons on em porta la música que escolto?. Avui, si hagués de
posar-hi una cançó, escolliria Capricornia o If loneliness was art, d’Allo Darlin.
Serenament content. M’atreviria a dir, feliç. Però mai sense excedir-me. Amb mesura i correcció. Una existència estable
que s’aixeca sobre uns fonaments, prou forts i també flexibles, preparats per
suportar terratrèmols en edificis que foraden el cel. Aquella resistència
infinita que et dóna força i equilibri, per lluitar i fer les coses ben fetes malgrat el temporal.
Però quan em rellegeixo el que he escrit, tinc ganes d'escoltar Crash de The Primitives a tot volum, una vegada i una altra, fins que rebentin els vidres de totes les finestres que no es vulguin obrir, fer esclatar tots els límits i sortir amb la Laia i l'Adrià a jugar al Veig, veig per Santa Madrona.
lunes, 11 de julio de 2016
Vull plorar
No recordo què he fet aquests darrers anys. Els dies han
passat i no sé per on he caminat. Ple de moments i fites, puntuals i
esporàdiques, que no deixen cap pòsit més que una fotografia esgrogueïda o un
escrit. No sembla que tingui cap projecte ni recorregut. Estic quiet i el món
roda igual. Assegut veig els meus fills a tota velocitat, patint per la
seva felicitat. El temps ple de buits que m’atrauen amb força. No haver-me de justificar de res a ningú. M’excita fer el que vull i quan vull. Enyoro una
carícia. Agafar-te de la mà. Res em fa por. Ni quedar-me sol en el
bell mig del desert amb la meva ànima. En el meu món tot hi té cabuda. Cada cop
crec menys en les veritats que ens hem creat. No tinc ganes d'opinar de res. Tots tenim un discurs que respon als nostres interessos. Tot és qüestionable i relatiu. Sensació de deixar-me portar, fluir segons la
corrent del riu. Sense cap ús. Vull abraçar-te. També vull plorar, però no puc.
domingo, 3 de julio de 2016
domingo, 19 de junio de 2016
lunes, 30 de mayo de 2016
sábado, 14 de mayo de 2016
A primera hora
Feia temps que no em despertava a primera hora per buscar onades. Quan les ombres encara són llargues i l'asfalt està fresc. Quan el sol t'acarona i no et crema. Quan la gent recorre el passeig sense pressa i tens temps per mirar com el mar entra i surt entre les roques de l'espigó, deixant i prenent la sorra de la platja. Llavors recordes carícies i mirades. La camisa de seda i el somriure... De fet, sembla un dia més. Sense res especial.
Si tot segueix igual, per què no ho havia vist fins ara? On he estat aquests anys?
Tinc sort que les coses boniques sempre m'esperen pacientment, sense presses.
M'aixeco del banc, encara humit de la rosada.
El paisatge resta immòbil i el tren passa silenciosament a tota velocitat, amb el reflex de la meva vida de mil colors.
M'aixeco del banc, encara humit de la rosada.
El paisatge resta immòbil i el tren passa silenciosament a tota velocitat, amb el reflex de la meva vida de mil colors.
domingo, 1 de mayo de 2016
Des de Granollers
Tens sensacions estranyes quan acaricies el blat. O
t'atures i veus passar lentament els núvols ensucrats per sobre l'horitzó del
Vallès. Ensumes l'aire fresc de la plana, o escoltes el cant dels ocells que
pinten el cel tan blau. Són sensacions que només fan t'acostis a la felicitat,
a l'Arcàdia tan desitjada, que ajuden a omplir la capsa blau turquesa,... on
emmagatzem records que forgen la nostra ànima. Una conversa agradable plena de
pau. Sense temps. Un amic. Caçar aquestes xicres de plaer i prendre'n consciència ens fan ser més
persones.
martes, 19 de abril de 2016
domingo, 17 de abril de 2016
domingo, 3 de abril de 2016
domingo, 6 de marzo de 2016
domingo, 28 de febrero de 2016
miércoles, 17 de febrero de 2016
Puc estar millor?
Noches Blancas, Fiódor Dostoievski (1821-1881)
Era una noche maravillosa, una noche de esas que puede que solo se den cuando somos jóvenes, querido lector. El cielo estaba tan estrellado, estaba tan claro que, al mirarlo, involuntariamente uno tenía que preguntarse: ¿Será posible que bajo este cielo pueda vivir gente con todo tipo de caprichos y enfados?