La modèstia

 El libro del té, Kakuzõ Okakura (1863-1913)

"... es imposible que una mujer ame de verdad a un hombre vano, ya que no hay resquicio en su corazón para que pueda entrar y llenarlo."

Aitona

Quan no pots allunyar-te de la bellesa. Quan hi estàs submergit. Atrapat. Amanyagat amb tota la seva força i amor, igual que si fos una mare. Et quedes sense aire. 

No hi ha fons que suporti tant color. Els ulls s’esquerden per abastar tot el què veuen. T'esforces per retenir tantes imatges i sensacions com pots. No tens prou pulmons per assimilar els perfums que exhala el teu voltant. Desitges ser un falcó per sobrevolar l’infinit. O jugar amb els pardals que canten al vent el que han vist. M’agradaria fer-vos arribar només un bocí del què vaig percebre. No saps on mirar. Potser escoltar. Tens ganes de córrer turó amunt, turó avall. Desgranar la terra humida entre els teus dits. Recórrer tot el què veus, arribar a cada racó. Cada arbre, cada flor. Cada pètal que sobresurt del cel emboirat. 

Ens mirem als ulls, només sabem somriure i ens besem. No tenim paraules. No hi ha paraules. 

Buscar

El cel està encapotat i la mar és plana, només trencada per una petita ona en el banc de sorra davant l’espigó. Avui semblava era un dia perfecte per escodrinyar pensaments. Esprémer la solitud. Remenar i llaurar l’ànima. Però encara sóc lluny. Necessito del moviment impulsiu, de les accions concretes, de fets per explicar; els únics que sadollen plenament la gana de satisfacció i benestar que pateixo. La malentesa felicitat. 

Pedalo sense parar fins que em tremolen les cames, corro fins que em surt el cor per la boca, camino donant voltes sense rumb, ballo tancant la nit al meu voltant, condueixo fins a on cauen els núvols. Sempre buscant una resposta que mai apareix.