Un cap d'any

 

Gaudir de la feina

Cada nit, quan tanco el llum de l’habitació, penso en el dia que acabo de deixar enrere, i normalment m’adormo pensant en coses agradables. Poques vegades miro més enllà, i els anys passats no deixen de ser records acumulats que rellegiré quan no tingui res més a fer. Quan per fi hagi arribat a Ítaca prendré consciència de tot el camí, ple d’aventures, ple de coneixences... i tindré present, també, Vertix. Tot el que m’ha aportat i tot el que li he donat. Com m’ha acompanyat en el meu creixement de vida i com m’ha ajudat a gaudir de l’arquitectura, també. (El plaer que em proporciona veure gent vivint en espais que han nascut d’un paper en blanc, veure com vestim a les ciutats, em resulta orgàsmic). Mai estaré prou agraït a la família Massot, al seu esperit empresarial, creador, visionari, a la seva iniciativa i a la seva empenta, i ,a més, deixar que jo formi part del seu projecte, tan fascinant. No serà la millor empresa del país però després de 50 anys, donar llars a tantes famílies, i inventar barris sencers on anys abans només hi havia terra erma, no ho haurà fet tan malament. Jo tampoc sóc el millor professional que es puguin trobar, però alguna cosa dec fer bé. 

A Vertix, he viscut dues etapes ben diferenciades en el temps, el que m’ha permès veure clarament els canvis que s’han produït, com s’han adaptat als nous camins sense por, i aquesta distància també m’ha ajudat a percebre com he canviat jo. Temps enrere, per aquest escrit, hauria pensat que no fora correcte parlar de com m’agrada veure al Sr. Massot i a l’Elena impecablement vestits amb un somriure a la boca, petjada ferma i actitud valenta. La seguretat que transmeten malgrat temps viscuts. Quan entren en el departament per fer una salutació. O com m’agrada escoltar-los quan plantegen els projectes i la velocitat amb la que s’expressen. Tampoc hauria dit com m’encanta quan hem de tancar les dues portes per les rialles dels dinars amb els companys. Els 10 minuts dels cafès silenciosos. Les migdiades en el banc del parc. Pujar les cortines del despatx o encendre la impressora. Veure, tocar i abraçar a la gent. Explicar-nos el cap de setmana i conèixer de la vida amb els que compartim tants moments. Fer una cervesa els divendres després de donar-ho tot durant la setmana. Saber que passo tantes hores amb gent que em fa feliç.

Avui quan tanqui el llum de l’habitació pensaré en l’escrit, i en l’agradable que m’ha resultat recordar una part important de la meva vida mentre escoltava Jaume Sisa i Qualsevol nit pot sortir el sol. No sé quant temps seguiré a l’empresa ni quant temps serà necessària la meva aportació, però això ja ho pensaré una altra nit. 

Jo

Si deseas gobernar el Estado, pacifica primero a tu familia. Si quieres pacificar a tu familia, primero disciplínate. Si quieres disciplinarte, primero endereza tu corazón.

El Libro del Gran Saber, Zengzi (505-435 a.c.)

A vegades tinc la temptació de seguir un ordre en els meus pensaments, en la meva manera de fer, però sóc incapaç. Encara tinc moments d'explosió irracional, sense saber les raons. Puc estar escoltant Moon, de Kid Francescoli en espiral, i sentir-me l'home amb més power a punt d'acabar un any que no vull oblidar. No vull caure en la temptació de pensar que els anys de pandèmia han estat, seran uns anys perduts. Em sento més fort quan veig la debilitat de la gent, la por, la temença. Em provoca ganes de ser més fort, de fer arribar alegria on sembla que només hi ha pena i tristor. M'enutjarà que la gent es tanqui, que s'allunyi de les abraçades... i vindré amb un martell de foc que esmicolarà aquests murs de formigó.

 
 

Penjar la roba

M'encanta penjar la roba amb la llum de la lluna. A l'hivern fa fred i el terrat és humit. El silenci a les dotze de la nit és absolut. Els nens dormen. Tinc la cuina recollida i estic tranquil i en pau. Bona nit, espurna.

 

8"25

 

Migdiada a Alta Diagonal

 

Un dia abans de córrer

 

 

Bon dia

 

All i need is your love tonight

A la llunyania, entre tenebres, dos cossos serpentegen, acoblant-se, com una heura volteja el tronc de l'alzina. La música de fons els arrossega al jardí de les delícies. Tanquen els ulls, només senten la seva respiració i ... la seva ànima esclata. S'expressen percebent la llibertat, sense límits que els aturin. Estan sols. No necessiten a ningú. Res. La música s'atura. Però ells segueixen dansant. Abraçats al ritme que els hi marca el silenci. I desapareixen amb les ombres sense deixar rastre. 

Una gota d'aigua

 

Vent

 

Si jo decidís

Obligaria a menjar sa i a fer esport dos cops per setmana.

Obligaria a llegir un llibre al mes i anar al teatre cada dos.

Obligaria a deixar el mòbil apagat un dia a la setmana.

Obligaria a participar en algun voluntariat.

Obligaria a reciclar i a no tirar ni una engruna de menjar.

Obligaria a escoltar i a ajudar al veí.

Obligaria a visitar als pares dos cops per setmana.

Obligaria a utilitzar el transport públic.

Obligaria a respectar el silenci.

Obligaria a entrar somrient a la feina.

Obligaria a no donar petons fins que s'acabi amb totes les pandèmies.

... i ja que hi som, obligaria a vacunar-se, fins i tot a la gent de països sense recursos.

 

Arrugues

... i una espurna d'aire fresc.

 

El temps

A casa, m'he convertit en espectador de les sobretaules, amb els meus fills. 

Quan vaig a prendre una cervesa, les meves històries repetides acompanyen les rialles i energia de la gent que m'envolta, a punt de viure projectes que jo ja he viscut tan feliçment. 

Els anys s'aferren a les meves cames, quin llast, volta rere volta.

Prendre consciència del pas i del que ens queda per passar del preuat temps.  Lluny dels discursos ensucrats del Carpe Diem, i per por a no acceptar la decrepitud, desitjo prosseguir el camí sense miraments per dir que, fins a dia d'avui, he aprofitat cada segon de la meva vida.

Caminar sobre el mar

 

Córrer sol a pistes

 

He sentit les meves passes. Els refilets dels ocells. Els cotxes de l'autopista. Tenia una mica de calor. Feia sol. Les ombres dels arbres es movien amb el vent. I no ha passat res més. Segurament és molt.

 

Festival Fantàstic de Sitges

Serramarina Alella

L'altre dia em preguntava a què preferiria pertànyer:

a un club social d'atletisme, o a un club d'atletisme social?

Jo, ho tinc molt clar.

 

Amor

 

Estic feliç quan veig a dues persones estimar-se, a qui no importa el demà perquè estaran junts, i ho fan saber a qui els envolta. Quan veig una guspira en creuar-se cada mirada. Aquest somriure tendre i innocent, o l'alegria que els empeny en el seu caminar.  

Gràcies per compartir.

Una Montjuïch

 

M'agrada sentir-me partícip de gent que creu en el que fa per amor a l'art. Dels que en fan de la passió un ofici sense benefici. Perquè mai tindré el valor de fer-ho, emplenant d'excuses tots els meus arguments. Pensar que hi ha gent a qui no li fa falta donar raons ni convèncer a ningú de res. Potser són imaginacions, desitjos incomplets. Necessito creure en la seva existència per seguir respirant.

Deu minuts a l'office

Necessito aquests minuts en els que escolto els pensaments com barrinen. El so del cruixir d’una mastegada o el xarrup d’un glop de cafè. Cada minut com passa. Notar l’aire de la meva respiració. Acariciar-me les mans. Necessito solitud. Està buit. Absent de tot. Tancar els ulls per uns instants, i caminar pel desert. Deixar que el vent sigui lliure i esperar que s’endugui una ànima perduda, sense rumb ni direcció. 

L'esport (II)

 

Quan l'esport és només esport. Lluny de l'excel·lència i el resultat. Quan formes part d'un equip que només vol jugar a futbol. Quan els ulls brillen al final d'un partit. Quan els somriures no els hi caben en els seus rostres. És aleshores quan ha triomfat l'esport.

El cos

 

En el Delta de l'Ebre

Hi ha moments de pau que desitjaries fossin eterns. Quan tens la sensació d'estar contemplant l'equilibri i tu arrecerat observant com s'expressa al teu davant. 

Festa a Caños de Meca

 

Unes hores sense rellotge. Res a fer més que deixar-te caure sota el sol. La música acompanya als nostres cossos lliures i desinhibits. Estàs sol però acompanyat. Ningú et coneix i ningú t'espera. L'extremada correcció la cremes amb sexe, drogues i rock&roll, fart del què diran. La teva força interior explota com un volcà, enduent-se tot el que es troba per davant.

Els Banys de Sant Vicenç

 

El temps passa entre nosaltres, com el riu acaricia les pedres. No espera que canviïs ni t'emmotllis a la seva força. Et deixa lliure l'elecció. Però ell no s'atura.  

Bateig

Deixa't gronxar, com en el ventre d'una mare, en la cabellera de Thalassa. Encoixinat entre l'esclat de bombolles, la pau i el silenci. Fes que els dits s'enfonsin arran de terra, i els grans de sorra t'acaronin les mans. La llum s'emblaveix a mida que s'escola fins el fons, i tu et dilueixes en les aigües enterbolides que oculten el teu refugi.

  

Becaina després d'un crim

   Xicra aportada per Júlia

 

La ciutat

La ciutat desperta tranquil·la,  esperant comenci el dia. Des de la carretera de les Aigües descobreixo una ciutat fresca i reposada. Envoltat de natura i solitud tot funciona, fins i tot l'eixam de places i carrers amuntegats, l'horitzó enterbolit o el turó engolit. No hi ha gent amb pressa. Ni energúmens cridant. No hi ha porcs amb sabates, ni coiots envejosos. 

Deixem que el silenci ens parli a cau d'orella i respirem abans de dir res. 

"Y con tanto ruido, no se oyó el ruido del mar". Ruido, Joaquín Sabina (1949)

La flama

 

Canigó, Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)

Amor, amor, hont me pujares? Hont sou, amichs? Hont sou, mos pares? y jo mateix, digàume, hont so? Dígamho tu, Griselda bella, ma hemosa estrella de Canigó.

Amistat (IV)

Recordo un porró de vi amb gasosa, un pop a la brasa, un estofat, i la taula plena de plats, copes i coberts amunt i avall. Riure i parlar, no sé de què però sí amb qui. La sensació de no haver conversat de res. Potser no cal... Entrem en una dimensió paral·lela a tota realitat coneguda. Aïllats de tothom i protegits de tot. Quan l'eufòria m'aclapara i no em deixa veure més enllà que benestar i plaer. Necessito prendre consciència del que visc, encara que sigui tard, per a no perdre'm aquests instants tan preuats.  

 

Vida

 

Quin moment tan màgic, quan apareix. Quina bellesa tan intensa del no-res. Quants sentiments afloren en la seva existència... pel seu estat tan efímer i passatger.  

Xicra aportada per Júlia

Gran Torino

 Gran Torino (2008), Clint Eastwood (1930)

Quan tens prou força per passejar amb estil i elegància una pila d'anys plens de ferralla vol dir que estàs en ple viatge de tornada. Satisfet del què has fet i amb l'orgull de ser al cabàs. El camí que queda serà llarg i moltes són les coneixences que em queden per engolir. Vull aprendre dels que m'empenyen. De tota la gent que demana pas. Els hi vull agafar la mà amb força, donar impuls i llençar-los ben amunt, fins els estels que no he estat capaç de tocar.

L'instant

 Japón perdido, Alex Kerr (1952)

"Esa importancia que le confieren al "instante" es característica de la cultura japonesa en general... Los haikus tradicionales se centran en un momento mundano, como en el célebre poema de Basho: "El viejo estanque/ Una rana entra de un salto/ El sonido del agua"... Esa "cultura del instante"...

Tant que ens esforcem en generar moments de felicitat. Provocar alegria on només veiem tristor. Per què adormir-nos en la serenor quan podem esclatar de plaer. A vegades m'accelero per tenir temps de descans. I és aquesta velocitat la que no em permet destriar cada instant, cada moment, fins i tot els mundans...  La que m'impedeix saber observar i desvelar els secrets que guarden les coses.

Linger

The Cranberries, Linger (1993)

Hi ha coses que perduren. Que ni el temps és capaç de fer oblidar. Ni l'absència fer desaparèixer. Quan un sentiment tan fi i delicat es manté subtilment entre nosaltres, sense silenciar la individualitat i egoisme tan preuats, sense obstruir el creixement de cadascú. Senzillament un llast que ens aferra i equilibra davant de qualsevol tempesta per seguir navegant a plena vela. 

Aturar-se

Desconec per què hi ha cops que em sento així de buit. Sense forces per seguir escrivint. Moments en els que agafo aire per no oblidar que estic aquí. El cos em reclama atenció insistent. M'aturo i no veig ni recordo res. Un desert al meu voltant fins a on arriben els crits, demanant auxili. A estones crec que és la velocitat per la que passo de forma tan sapastre trepitjant el temps i la gran quantitat de xicres que necessito per donar sentit al meu camí, el que m'impedeix gaudir de cada flor en la forma que es mereix.

... i irromp la primera claror del que queda de lluna per sobre les teulades. La nit s'escorre entre les finestres mal tancades i el cansament dolç i esmorteït, que tan m'agrada, m'abraça, per fi. Escoltaré una mica més "The Lumineers - Full Performance (Live on KEXP)" mentre em rento les dents i aniré a dormir.

   

    

Escollir

 "Seràs feliç si acceptes que no pots prioritzar més de tres d'aquestes cinc activitats: cultivar les amistats, fer esport i salut, dormir i descansar, dedicar-te a la família i progressar a la feina".

Xicra aportada per Oriol

Fàcil

Avui he pensat en aquells graons arrodonits pels anys. Pedres esculpides, acariciades pel sol que s’escola entre les columnes dels arcs del claustre. Aïllats en la nostra bombolla deixem de percebre el temps. Restem absents de l’entorn, inundats pel silenci que trenquen les campanes de la catedral. El so esmorteït de les nostres passes. La pau de la saviesa dels carreus ens embolcalla. Llums i ombres dansen al nostre voltant. Obrim els ulls al món i sortim per la porta del darrere, passant desapercebuts entre gent hipnotitzada pels cants de follets i fades enjogassats.

M’agrada gaudir de moments aparentment senzills. Del gest dels dits quan repiquen una taula sense saber la complexitat que comporta aquest moviment. D’aquells moments que, quan t’allunyes per observar-los en tota la seva dimensió, t’atrauen i et xuclen per tornar-los a reviure. Els puc trobar en les fotografies, en els pensaments, en l’aparició d’un sentiment. Moments sense reflexions ni raons. De benestar i plaer, sense cap raó de ser.

Satisfacció

 

 

Turó de l'Home

 

Es fa molt difícil escriure i riure alhora tot escoltant Coque Malla amb Ivan Ferreiro "Me dejó marchar"... però és la que la sort ha decidit. Cada cançó m'apareix  del no-res com un repte que em desperta del son més profund. 

Reflexiono i ... somric: he mossegat Azrael, he tastat el seu bes angelical, sense témer l'avenir.  

Segueixo el sol i la seva llum. Llisco sense esforç entre moments feliços compartits i tantes xicres revelades de l'absència. Del buit generem ple. Del res, tot.  

 

Camins

Camins, Sopa de Cabra (2001)

Camins que ara s'esvaeixen

camins que has de fer sol

camins vora les estrelles

camins que ja són nous 

 

LSB +49

Pocs dies recordes que et regirin els pensaments. Aïllat de l'entorn, ple d'absència.

Riuades d'amor aturant el temps. Despreocupats del món, sense prudència. 

L'amistat i la felicitat són moments, quan reculls del teu viatge cada vivència.

 

La fàbrica de records

La primera onada a la platja de Montsolís. Fina pluja sobre la meva pell. La sorra mullada. I un somriure d’orella a orella.  

La certesa que les forces no m’abandonaran en el límit de l'esgotament. Saber que el podré avançar... i jo, només jo. Davant del precipici. Cinc metres eterns . Dècimes de segon a prop de l’infinit. Sol. Sense res ni ningú. Només les meves cames exhaustes empenyent un vell cos segur i empoderat.  

Necessitem sentir. Per seguir vius. Percebre què ens passa. Reconèixer l’entorn i quin és el nostre lloc. Patir el dolor fins l’avorriment. Gaudir de l’alegria sense contenció. Esclatar d’eufòria. Enfonsar-te en la grisor més miserable. No és la qualitat del fet més que el record que ens genera.

Córrer en el Sant Jordi

 

Un dia qualsevol

 

Treballar

M'agrada gaudir d'aquestes petites xicres que no et condueixen enlloc. Revelar petits moments sense producció, més que la satisfacció personal de crear imatges belles. Generar instants de felicitat en entorns on l'ordre, tan necessari, impedeix navegar entre lliures sensacions.

 

Votar

 

Salvatge

Volia notar el vent . Volia tenir fred. Les fiblades de l'aigua gelada en el meu rostre. Empassar-me el mar a glops. Remar contracorrent. Escalfar-me amb el sol enteranyinat d'aquest vint-i-tres de gener. Un entrecot vermell com la sang. Tenir el cos amarat de sal fins a deixar-la encrostada en la meva pell esquerdada. El temps passa. I continuo descobrint nous sentiments. Avui tinc ganes de cridar, de plorar, de riure, d'abraçar. I ho vull fer tot alhora. La meva ànima està bullint i em crema el pit.

Absència

Tot és confús. La barreja de sentiments. Una pila de records escampats entre caixes plenes de pols que es van tancant amb el pas del temps. Tinc la sensació que hi ha un buit en els darrers anys. M'allunyo de la gent. Percebo amb claredat les meves xicres ja consumades. I segueixo pensant en les que vindran. Cerco entre restes esmicolades. Gaudeixo del què tinc. He pensat ens els cossos absents i en el record que ens han deixat. He pensat en nosaltres i en el record que deixarem.     

Aquella dona de Can Torras

" T'ho explico perquè sé que t'agrada saber de les bones notícies dels altres". Percebo moments. Sento el plaer de la gent. I gaudeixo amb ells sense estar-hi convidat. Quan la gent s'estima, m'arriba l'amor. Quan ets feliç, jo en sóc. Tinc la sort d'aïllar, destriar entre el remolí d'emocions, crits i corredisses en els que estem embeguts, i aprofitar-me'n. Dels demés. Del seu benestar.