Una abraçada (II)

Campions!

Els preparatius d'un gran viatge

Avui he tornat a néixer

20 de desembre del 2014

Fer surf sota la pluja

Quan Ingrid Bergman

Caroline, no, Beach Boys

¿Qué ha sido de tu pelo largo? ¿Dónde está la chica que conocía? ¿Qué te ha hecho perder aquella alegría? Caroline, no. ¿Quien se ha llevado todo eso? Recuerdo cuando decías que nunca cambiaría, pero no es verdad... ¿Volveré a encontrar en ti lo que me hizo amarte? ¿Podemos recuperar aquellas cosas que hemos perdido?

Luigi

La filosofia del surf

Todo por un puñado de olas perfectas, David Rensin

El surf es una especie de ejercicio zen, donde la filosofía de la acción lo es todo. No busca ningún resultado. Ése es el placer del surf. Si realmente amas el surf, aprendes a disfrutar del momento sin preocuparte por nada más. Te da igual lo bueno o malo que eres, los campeonatos, o lo que piensan los demás. Te limitas a disfrutar de la experiencia.

Els meus ídols

Fer atletisme

Cicle

Entre els segles de runes i els familiars més propers, en el que havia estat el primer assentament romà, aconsegueixo estintolar-me i llegir l’oda a Leucònoe, com la darrera pregària, una ofrena a la vida. No tinc ganes de plorar, ni remordiments per no tenir-ne. Tornem a la terra el que és de la terra, i amb ella la capsa blau turquesa i dotze roses grogues. Tanco el llibre amb les mans desfigurades d’ossos recargolats, mentre gaudeixo amb gran plaer, a contrallum, del retall d’una jove parella abraçada a dalt de l’espigó, coberts per un cel de núvols envermellits, fruint de la seva primera posta de sol.  

Amor

Miro el taüt. És senzill, sobri, tacte sensual, de pi blanc, no està envernissat ni polit; olor nítida i transparent, fusta acabada de tallar; perfectament escairat sense bisells, quatre nanses de forja absents de cap ornament, i una petita creu inscrita en la tapa, subjecte amb tres frontisses, també de forja. Em resisteixo a pensar que el nostre camí ja no és el mateix. És massa tard perquè una cosa tan simple ens separi. Vam esdevenir un aliatge quasi perfecte. La nostra comunicació va més enllà dels mots, les paraules, dels petits gestos o subtils mirades, d’una carícia o una besada, del perfum escollit o com respirava. No precisem compartir ni el temps ni l’espai. No existeixen buits ni absències davant la mort. No ens falta un tros de nosaltres mateixos. Som un tot. Únic i indivisible. 

Kepa Acero

Llegar a ser mayor y estar orgulloso del camino que has hecho en tu vida.

Miiii casa

Vacances en el mes de setembre

Peldaños

Elogio de la vejez, Hermann Hesse (1877-1962)

Como toda flor se marchita y toda juventud
cede a la vejez, cada estadio de la vida florece,
florece toda sabiduría y toda virtud
para su tiempo y no puede durar eternamente.
En cada llamada de la vida debe el corazón
estar dispuesto a la despedida y a nuevos comienzos,
para entregarse con valor y sin duelos
a distintos y nuevos compromisos.
Y en cada comienzo alienta un encanto
que nos protege y nos ayuda a vivir.

Gent gran

Elogio de la vejez, Hermann Hesse (1877-1962)

El PATHOS es una cosa hermosa, y para los jóvenes a menudo representa algo maravilloso. Para la gente mayor es mas apropiado el humor, la sonrisa, el no tomar las cosas en serio, la transformación del mundo en una imagen y el considerar las cosas cual fugaces juegos de nubes al atardecer.

Meditar

De qué hablo cuando hablo de correr, Haruki Murakami (1949)

Los pensamientos que acuden a mi mente cuando corro se parecen a las nubes del cielo. Nubes de diversas formas y tamaños. Nubes que vienen y se van. Pero el cielo siempre es el cielo. Las nubes son sólo meras invitadas. Algo que pasa de largo y se dispersa. Y sólo queda el cielo. El cielo es algo que, al tiempo que existe, no existe. Algo material y, a la vez, inmaterial. Y a nosotros no nos queda sino aceptar la existencia de ese inmenso recipiente tal cual es e intentar ir asimilándola.

Pedazo selfi

Boira

Cau del Llop

Ser home

Troya, Wolfgang Petersen (2004)

Los dioses nos envidian, porque somos mortales, 

porque cualquier momento puede ser el último. 

Todo es más hermoso porque estamos condenados a morir.

Bellesa

Cossos de marbre, esculpits, fibrats i absents de gravetat. Formes exuberants, sinuoses, explosives i voluptuoses. Ànimes errants venudes al diable. A les Carpes la joventut floreix en cada recó, és primavera tot l’any. Només amb la teva presència és quan entren els aires de la realitat afectada pel pas del temps. Però llisques sigil·losament entre la bellesa de dones i homes intemporals, intentant passar desapercebut a les mirades perdudes d’Adonis i Afrodita. Atemorit, fuges darrera la música que transporta el teu cos a la dimensió desconeguda, on et desinhibeixes i t’aïlles de l’entorn. El teu cos electrificat es mou per l’ànima que desconeix de l’existència de Cronos, i no s’atura fins acoblar-se a una petita deessa que serpenteja al teu voltant. Tot es fon i desapareix quan els teus dits travessen el miratge, junt amb els braços del primer sol que s’estiren per espantar tots els ulls que abans brillaven en la nit...

Sant Martí de Canals

Llegir a la platja

Ahir la meva filla va marxar a Irlanda, i vaig córrer per la muntanya amb en Raimon i 288 persones més. He deixat la casa com una patena. He pres una cervesa a casa de la meva germana i un entrepà de truita amb els nens, entre bombolles de colors i la mar mig ressacosa. 

Ja han tornat a passar 15 dies, i tindré temps per llegir a la platja. Tot mirant com volten les campanes, mentre els petons blau turquesa amaren la meva ànima.

Travessa en el port del Masnou

En runes

Escric amb el pit adolorit. Tinc l’ànima esmicolada. Ara estic en runes. Vinc del món on no existeix el temps. Necessito d’aquest silenci que crida als quatre vents per la meva solitud. Que desperta la consciència adormida. Avui he recordat anys de glòria, amor i felicitat. Temps de projectes i camins per encetar, il·lusions i aventures sense por el desconegut. Llosa, pes mort que m’enfonsa en les foses de les tenebres i la foscor. Obriré les finestres perquè entri aire fresc.

Descansar en pau

Dormir a gust

Aquella dona

Les taules plenes de copes i pastissos. Els avis a l’ombra del porxo recordant tots els bons anys en família. Els nens bruts de xocolata corrent la gespa darrera la pilota. Les nenes, de blanc i de rosa amb diademes i llaços al cap, llegint les afectuoses dedicatòries dels companys de classe. Les mares felicitant a l’amfitriona de la festa per la perfecta organització. Els homes en un recó, gin tònic en mà, maleïnt entre rialles la convivència amb la dona, rememorant partits de futbol entre cerveses i la tranquil·litat d’un passat abans de viure en parella.

I jo, mut. Escoltant els meus pensaments. Lluny del xivarri i converses estèrils. Veient rialles exagerades i encaixades de mà descompensades. Avorrit dels tòpics, però tan precisos i reals. Enyorant una mirada bondadosa, una carícia sentida i amorosa. Aquella besada subtil tan plena. Penso en els moments que m’ha donat aquella dona que s’ha esvaït en el temps. En els anys tan bons que en el seu costat vaig gaudir. I prenc força per continuar, jo sol, un camí del que desconec el seu destí.

Fer els deures amb els teus fills... aaaaaaaaaaah!!!!!!!

Jugar a futbol

You are my treasure

Run, run, run

Esperar sense pressa

Viatge a Vic

La plana de Vich (Jacint Verdaguer, 1845-1902)

Niuada de calandries, poetes de ma terra,
jo anyoro vostres cantichs d'amor, dintre la mar; 
avuy que'l Maig aboca ses flors pel pla y la serra
cantàu, cantàu vosaltres, dexàume a mi plorar!

Un pardal

Avui tenim visita a casa...
i busca a la seva mama.
Just faig la migdiada
i ja l'ha trobada.

Amistat (II)

Força de la natura

Rather Be

Ell i ella

Quan saps que només es preocupa per tu, i pensa sempre en el millor que et convé, creus que t'estima. 

Si tu tan sols la vols complaure, i quan el seu plaer és el teu goig, creus que l'estimes. 

Ella passió, jo reflexió. Idees, materialització. El sol, les seves ombres. Imatge, reflex. No hi ha llum si no hi ha foscor. I la foscor desapareix sense la llum.
Ella creia que l'amor era entrega, jo recepció. Ella la meva musa, la meva direcció. Jo el seu pou d'esperances. 
No he sabut dir-li "no" quan calia. Ella ha desaparescut en la meva creació.

Jo m'anul·lo perquè només penso en ella. Ella es fon perquè només pensa en mi.
Jo sóc molt d'ella. Ella de mi. 
Sí que som més grans gràcies a l'altre però, potser, cal prendre diferents camins.

Així jo sé que, quan estarem estirats en el llit, just abans de tancar els ulls la darrera nit, pensarem en nosaltres.

Tothom m'estima

La meva cosina m'estima. La meva tia m'estima. Els meus amics m'estimen. Els meus germans m'estimen. Tothom m'estima. L'hivern s'acaba i la primavera ja treu el nas. De fet, com cada any, tenim nous brots i el naixement de més bellesa. Avui em sento com una roca enmig del riu, forta i ferma com cap altra. Per això m'agrada el temps i veure com passa. Perquè m'emmotlle i em dóna forma. Perquè m'esculpeix i em treu les arestes més cantelludes. L'any que ve seré més persona, igual que tornarà a florir el presseguer.

Equilibri

Taller de torn

Nous horitzons

... i han marxat els Reis

No oblideu que sou ànimes independents i solitàries, que cada una farà el seu camí. Us aneu fent grans i cada cop més tindreu moments només vostres. Però també sou cinc ànimes germanes, amables i bondadoses que sempre us recolzareu en els moments bons i en els no tan bons. Creieu en l’altre i digueu sempre la veritat.

Camins

Que continuï havent-hi pau i amor en els nostres camins, en els que desitjo ens acompanyis.

El meu avi

Aquesta nit ha plogut

Aquesta nit ha plogut. La terra és humida i el bosc net. La pujada és forta, però no més que les meves cames. La respiració és profunda, però no desesperada. Les cabòries em fan córrer el camí sense cansament, més lleuger que altres cops. Ja he passat el vedat. Agafo aire i començo a baixar fins on em permetin les meves forces. Corro, corro i, només, corro. Sembla que estigui fugint d’alguna cosa. Que m’empaitin. Escolto les meves passes amortides en la sorra estovada per la pluja, més fortes que mai. Just al darrer revolt de la muntanya, abans d’arribar al cementiri, m’enlluerna la copa blanca d’un ametller. M’aturo sense por a ser atrapat. Perquè crec que el moment ho val. Agafo una flor. Per a mi, la més bella. I la porto tot el camí de tornada dintre el palmell mig tancat encara amb la rosada de la nit. Mà forta però sense prémer. Protegint amb tanta cura com sé. Així portaria un ocell, així agafo la mà de les persones que estimo. Torno amb la cara coberta de llàgrimes i suor, però ple d’amor, tan ràpid com puc abans no s’assequi la flor. 

Fernández Saltor

Nou logo a Travel, Food and Love

Han vingut els Reis