El so del cafè

 

Llum

Un bon dinar de Nadal

 

Un torrent de plaer

La traviata (1853), Giuseppe Verdi (1813-1901)                                                        ¡Gozar! Y morir en los torbellinos del placer. Siempre libre iré de placer en placer, mi vida correrá los caminos del placer. Nazca el día o muera, siempre alegre me hallará, a placeres siempre nuevos mi pensamiento volará. 

 

Paraula de Déu

 Us lloem Senyor

Relativitat

 

No pagaria per una entrada de La Traviata. Ni per una taula de surf Montjuich. No pagaria una hipoteca que m'esclavitzés la resta dels meus dies. Ni em compraria un cotxe més enllà de ser un utilitari. No pagaria per una safata de Joselito. Ni per una escultura d'en Rodin. No vull fer grans viatges a terres llunyanes. Ni omplir un cabàs d'amor cada cop que em miren els meus fills. Però m'encantaria notar com acaricia la seda a la meva pell. Sentir-me atractiu per només deixar que m'embolcalli una peça de roba. Assaborir el silenci en una tenda de Passeig de Gràcia. Creure en la meva exclusivitat. Personalització del tracte. Lluny d'aglomeracions i músiques tendencioses. 

Tot és qüestió de preferències.  

Celebracions en plena pandèmia

 

Tir amb arc

 

Salta

 

Xicra aportada per Paco

Bonica

Justícia

 

"Pensava que el món es regia per un equilibri intern que ell anomenava justícia, els hòmens podien respectar-lo o no, quan no el respectaven es produïen les injustícies, però el món era més poderós que els hòmens i tard o d'hora tornava a recuperar el seu equilibri".

 

Exhaust

 

Tristor

 

M'agrada saber que encara puc plorar quan surto d'una llibreria. Només per pensar en els molts viatges que queden per fer. Tristesa. Per enyorança. Em fa pensar que encara no m'arrossego ni em deixo portar per la misèria que tant s'esforça en enfonsar-nos en el negre més obscur. Sento!. Una barreja de dolor i alegria. El dolor per la pèrdua. L'alegria per adonar-me que percebo l'amor... al viatge.

I segueixo plorant perquè els meus fills tornin a omplir d'eufòria tants racons del món per descobrir.

Tempus fugit

 Conocer Irán, Patricia Almarcegui (1969)

"Con una representación del paraíso tan refinada en sus jardines, no hace falta ir a los parques para respirar y escapar del calor y la polución iraníes. La distancia con España y el extrañamiento con Irán me van aclarando mis dudas personales, sentimentales. El viaje cumple su función. Los fantasmas se comportan de otra forma. Sin embargo, me agoto. Me canso del diálogo continuo conmigo misma. Me aburre. Qué pesadez".

Lástima que sin causa vayamos decayendo y seamos segados por la hoz del firmamento; lástima que en el tiempo que dura un parpadeo no estemos nunca a gusto y desaparezcamos.

Omar Jayam

Home

 

 
 

Xicra aportada per Paco

Reflexos

 

L'esport

3000m obstacles, Olimpíades de Londres 2012

Medalla d'or (Ezekiel Kemboi)  i de plata (Mahiedine Mekhissi-Benabbad)

No tinguem por a que l'amor ens embolcalli. 

Visquem sense témer l'alegria.

No permetem que la prudència ens allunyi d'una abraçada.

Deixem que flueixi la sang i la vida.

Esperança

 Negro sobre negro, Ana Mª Briongos (Barcelona,1946)

"La primavera revela un trocito de tierra,

que parece un bocado en las fauces de la nieve..."

La poesia

 Negro sobre negro, Ana Mª Briongos (Barcelona,1946)

"La poesía ha sido siempre el recurso contra la opresión, permite juegos de palabras dentro de un lenguaje cifrado, sirve a los enamorados, sirve a los clandestinos, sirve, en fin, a todos, para sublimar las aspiraciones inalcanzables de este perro mundo".

Volar

 

Alba

 

Reflex

 

Tites, tites

 

Tornar a Amposta

 

Un passeig en barca

 

18 a Platja d'Aro

 

50 a Vic

 

Re-descobrir

Fa temps. Tinc la sensació d'estar flotant. Absent de converses repetides. M'avorreixo. Estic cansat. La gent parla però els meus pensaments emmudeixen les seves paraules. Haig de fugir. Falta la guspira que m'encén. Estic esgotat de la buidor. Fatigat de no abraçar-me a la gent. Em consumeix la por que es respira. Però sé que la capsa blau turquesa segueix desbordant petits nous moments de plaer. Igual que les muntanyes i els seus camins canvien en el temps. Ocupen el mateix espai però cada instant els fa diferents. La llum del sol i les seves ombres. El cel i els núvols que hi passegen. Els arbres i els seus colors. Els mateixos ulls que les miren re-descobreixen matisos que la seva ànima en constant transformació percep.     

Temps

Amb el temps abraonant-se sense miraments, apareix la maleïda i alhora assenyada prudència. La companya de viatge que em recorda on sóc. Les agulles del rellotge m’esgarrapen i esquincen les vestidures, mostrant el cos nu als meus ulls incrèduls. Segueixo endavant desfent-me en bocins sense mirar enrere, oblidant el què vaig ser i rebutjant el què sóc. Fins que la nit em reflexa en cadascun dels tolls d’aigua que em vaig trobant  i veig la rampoina trista i estropellada en que m’he convertit. A dalt de la tartera es retalla a contrallum la seva figura. Les passes cada cop són més petites però no s’aturen i em porten a dalt del coll, on és ella. 

L’altre costat és assolellat. La vall és ampla i està protegida de les inclemències del temps. Els camins estan marcats, plens de fites i senyals. Els senders són plans i sinuosos, amb zones d’ombra i frescor, agradables al passeig. El temps s’atura i m’espera, i començo a caminar sense parar, entre els seus racons, absent de consciència i pensament, deixant-me portar de la seva mà.

Un costat de l'Islam

Després de dessalar el cos exhaust, em ve de gust un bon cafè amarg i sense sucre, reposar mirant més enllà dels vidres bruts de fang i un llibre que em faci viatjar a terres llunyanes.

Negro sobre negro, Ana Mª Briongos (Barcelona,1946)

"Cuántas veces disfrutaremos de este lado suave, recogido, austero y respetuoso de Irán, donde el tiempo discurre como una cortina de agua fresca, donde las escasas sombras son por ello más acogedoras, los frutos de los oasis del desierto más dulces y los mosaicos finamente trabajados entre ruinas de adobe doblemente relucientes. Es la faceta del islam, la que no sale en los periódicos, la silenciosa, la de los hombres y mujeres de buena voluntad."

Nit

Segueix existint el silenci. Aquell que m'acosta al so del mar que s'arrossega fins a la vora. Al tren que travessa el camí de llum. Al campanar que dringueja a la nit més clara. A les corredisses de la plaça, abans d'entrar a casa. 
Les ombres de les nits de lluna em transmeten molta pau. I en sóc conscient.

M'agraden les nits que em regalen moments de solitud. Nits llargues, en les que el cos llangueix, esgotat. Mentre l'ànima dansa al seu aire sense fre, extraient sentiments que només apareixen en la serenor més absoluta.  

Sensacions

Estirat a la catifa, sobre els dibuixos hipnòtics que fan volar la meva imaginació. El sostre és blanc. Una petita esquerda voreja el peu de la bombeta que hi penja. I Yellow Brick Road, d'Angus&Julia Stone, de fons. El taulell d'escacs treu el cap per l'estanteria... no recordo com es juga... tampoc sé per què estic tombat a terra... la música és dolça i m'acompanya. 

Un dia quan miri el mirall no reconeixeré a qui veig davant... em fugiran del cap les adreces, els telèfons, els noms, les cares, les històries, ells, tu,..., però sé que les meves cames no oblidaran la sensació del moviment en córrer. Aquelles passes són tan llargues i belles com et puguis imaginar. Els genolls, ben amunt, bescanviats amb els braços, empenyent el cos estropellat. Les respiracions són intenses. Inspires i expires fins buidar els pulmons. Els pistons i les bieles  treballant a bon ritme. La locomotora treu fum. I jo segueixo donant voltes a la pista, tan ràpid com puc, amb els ulls tancats escoltant el meu cos.

Hubble, 2 de juliol

Tornar a casa

El Danakil, "L'infern d'Etiòpia", Xavier Moret

En el camí de retorn a Addis Abeba, amb el cap ple de les imatges meravelloses que ofereix el Danakil, vaig recordar la frase de Thesiger al final de la seva aventura: "No tenia ganes de tornar a la civilització". Potser tenia raó, encara que també era cert que, després de veure tantes coses belles, potser ja havia arribat l'hora de tornar a casa.

Trobar a faltar

L'escalfor del sol en el meu rostre.
Abraçar la tassa plena de cafè.
Mirar com dansen els llençols.
El silenci de cada matí.
La garola dels pardals.
Els carrers buits.
L'horitzó blau.
Els pensaments.
La solitud.
La pau.  
L'aire.
Tu.

Django

Xicra aportada per Jordi S.

Ensumar cafè mòlt

L'obligació d'aprofitar el moment i, no esbrinar quin serà el darrer dia que ens han concedit els déus. Carpe diem. La recerca constant de la bellesa i la felicitat, l'Arcàdia desitjada. Viatjar on mai ha estat ningú. No deixar de perdre les oportunitats que ens ofereix el temps. Perquè mai sabrem si hi haurà un demà. Hem convertit el dia a dia en instants d'eufòria perpetus per no ser uns fracassats. El nostre pas entre els vius s'accelera de forma precipitada, de camí als morts. I en aquest tragí, hem deixat d'ensumar el pot del cafè mòlt. 

Solitud (II)

To Gustav Schmaltz
30 May 1957
Carl Jung (1875-1961)

Solitude is for me a fount of healing which makes my life worth living. Talking is often torment for me, and I need many days of silence to recover from the futility of words.

#joemquedoacasa

... però no en el sofà.

Escoltar el crit

Per què no ens callem? Per què no deixem d’enumerar teories salvadores? Escampar lliçons, judicis i consells. Estic fart dels feministes, dels masclistes, dels animalistes, dels lluitadors per evitar el canvi climàtic, dels que pensen en generacions futures, dels porcs que tiren el cartró de cigarretes per la finestra del cotxe, dels que senten compassió, dels que critiquen el sistema per aprofitar-se del sistema. Dels paràsits. Dels protocols que es generen per les excepcions. Aquella gent que aplaudeix als sanitaris com acte d’agraïment, amb el rebost ple en detriment del veí. Estic fart dels hipòcrites, mentiders, envejosos. Qui no és honrat. Qui no és tolerant. De la gent que vol compartir quan només tenen menys que els altres. Els teòrics del no-res amb totes les necessitats cobertes. Tots els humans que troben el seu Jo i redescobreixen l’Amor envoltats de núvols ensucrats, lluny del soroll i de les mancances del dia a dia. Em reventa l'obligació que tenim a ser feliços. Em cansa la gent que a partir d’ara aprofitarà l’abraçada amb els amics i familiars, perquè diuen que abans no ho feien. M’esgota acceptar el meu entorn fal·laç. Em cremen els pulmons quan penso en mi i les meves incongruències.

I amb el mar de fons, aquells punts aïllats marxen en filera buscant no saben què, engolits per la foscor del negre nit.

cReAtiVitat

Xicra aportada per Almudena

I've got the power

... again

Repòs del guerrer

Antoni Fabrés (Barcelona, 1854- Roma, 1938)

Un passeig per Girona

Música davant de casa

Confinament

             

Fragilitat

En un sospir m'he quedat sol. En un instant la vida desapareix. La buidor m'amara el cor. I el pit es queda sense aire. El cap dóna voltes. La veu em tremola. Crido i ningú m'escolta. M'esmicolo en un trencadís que desapareix a la primera ventada. 

Som fràgils i dependents. De la gent. De les emocions. Dels records. De les xicres. 

Estic enamorat de la fugacitat, però. Lluito per apropar-me al no-res, en un camí on sóc capaç de renunciar al més preuat... amb el cos ple d'esquinçades, adolorides per les llàgrimes més salades.

Color

En l'apoteosi descobreixo la decadència.
En la foscor m'encega la llum.
En l'amor, el dolor.
En l'alegria, el plor.
En l'opulència, la necessitat.

Avui en el gris trobo el color.
I m'aturo a meitat de camí davant les primeres flors de l'ametller.

Una migdiada en el cotxe

Esclaus del desig

Tornar al refugi

Qualsevol moment en el que necessites aixopluc, saps que la mare t'abraçarà amb la força justa per sentir-te protegit... i també lliure per a no estimar-la. 
Vinc del refugi, un racó ple d'històries que guardo en la capsa blau turquesa. Un recer on el cel t'embolcalla amb l'amor d'una mare.

M'agrada quan escolto una cançó i, sense entendre la lletra, percebo un sentiment... que casualment s'aproxima al que vol descriure la meva ànima en constant evolució.

A flock of birds
Hovering above
Just a flock of birds
That's how you think of love
And I always
Look up to the sky
Sometimes they arrive

Sometimes they are gone

Fly on