... i fins dilluns.
miércoles, 23 de diciembre de 2009
domingo, 20 de diciembre de 2009
Plorar
Solitud, Víctor Català (1869-1966)
...la Mila permaneixia encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s'enlluentien poc a poc, s'encrestallaven, s'enaiguaven tots, i a la fi se'n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. Altres llàgrimes acompanyaven a les primeres, quietes, seguides, abundoses, tremolant una darrera l'altra del fil d'argent que elles mateixes filaven al llarg de les galtes , i a la fi venia l'esclat del plor: de primer trèmul i insegur com el d'una criatureta perduda, després glapitant i precipitat i a l'últim sense fre, esbojarrat i ple de sanglots i xisclets histèrics. Era un plor d'enyorança, d'avorriment, d'angoixa, d'agonia de l'ànima, que es perllongava estones i més estones, sense que logrés aturar-lo la voluntat ni el cansament; un plor que s'havia de buidar com una deu ofegadora, i que quan s'acabava de sa mateixa durada, morint lentament entre gemecs estroncats i romflets nasals, la deixava rendida i deslliurada alhora, però amb els ulls embotornats i un gran pes dolorós, com d'una bala de plom, entre cella i cella.
...la Mila permaneixia encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s'enlluentien poc a poc, s'encrestallaven, s'enaiguaven tots, i a la fi se'n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. Altres llàgrimes acompanyaven a les primeres, quietes, seguides, abundoses, tremolant una darrera l'altra del fil d'argent que elles mateixes filaven al llarg de les galtes , i a la fi venia l'esclat del plor: de primer trèmul i insegur com el d'una criatureta perduda, després glapitant i precipitat i a l'últim sense fre, esbojarrat i ple de sanglots i xisclets histèrics. Era un plor d'enyorança, d'avorriment, d'angoixa, d'agonia de l'ànima, que es perllongava estones i més estones, sense que logrés aturar-lo la voluntat ni el cansament; un plor que s'havia de buidar com una deu ofegadora, i que quan s'acabava de sa mateixa durada, morint lentament entre gemecs estroncats i romflets nasals, la deixava rendida i deslliurada alhora, però amb els ulls embotornats i un gran pes dolorós, com d'una bala de plom, entre cella i cella.
lunes, 14 de diciembre de 2009
Sentir por
Solitud, Víctor Català (1869-1966)
L’Arnau, dret enmig de l’aixart, emmantellat de sol i ferm com una alzina nova, estava a dues passes d’ella. La Mila se’n féu compte i sentí por: por d’aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig, por d’aquells llavis encesos i provocatius com un criader de voluptats, por d’aquell tronc gallard ple de xardors masclines, por d’aquella onada vertiginosa de vida passional que l’envestia de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada...
L’Arnau, dret enmig de l’aixart, emmantellat de sol i ferm com una alzina nova, estava a dues passes d’ella. La Mila se’n féu compte i sentí por: por d’aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig, por d’aquells llavis encesos i provocatius com un criader de voluptats, por d’aquell tronc gallard ple de xardors masclines, por d’aquella onada vertiginosa de vida passional que l’envestia de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada...
lunes, 7 de diciembre de 2009
Qui fos com elles!
Solitud, Víctor Català (1869-1966)
“Qui fos com elles!”, es deia tristament, tot guaitant de la plaça de l’ermita baixar per la collada les feixineres de Ridorta, com una corrua de formigues, totes doblegades sota el feix, tres voltes gros com elles, totes sense instints, sense febres, sense claredat de seny, sense altra noció de l’existir que el pes que gravitava sobre sa esquena feixugament, però no tan feixugament com aquell altre pes que ella duia en son dintre. I de pensament les hi refeia la tasca jornalera. Aixecar-se de fosca, agafar les cordes i les saques, aplegar-se amb les veïnes i totes juntes pujar muntanya amunt amb la fresca matinera, recontant-se tafaneries de veïnat, contes grassos de mulater o rondalles meravelloses com les del pastor. Un cop pels cims, arrabassar alienadament garrigues i més garrigues, encaputxar-se les saques, carregar-se la creu pesada i avall altra volta, cap a deixar la càrrega vora la porta dels forners de Murons, on cobrarien dos ralets per barba, abans de retornar a casa amb els cossos lassats, mes amb la consciència descansada d’haver fet la tasca i haver passat un dia més.
“Qui fos com elles!”, es deia tristament, tot guaitant de la plaça de l’ermita baixar per la collada les feixineres de Ridorta, com una corrua de formigues, totes doblegades sota el feix, tres voltes gros com elles, totes sense instints, sense febres, sense claredat de seny, sense altra noció de l’existir que el pes que gravitava sobre sa esquena feixugament, però no tan feixugament com aquell altre pes que ella duia en son dintre. I de pensament les hi refeia la tasca jornalera. Aixecar-se de fosca, agafar les cordes i les saques, aplegar-se amb les veïnes i totes juntes pujar muntanya amunt amb la fresca matinera, recontant-se tafaneries de veïnat, contes grassos de mulater o rondalles meravelloses com les del pastor. Un cop pels cims, arrabassar alienadament garrigues i més garrigues, encaputxar-se les saques, carregar-se la creu pesada i avall altra volta, cap a deixar la càrrega vora la porta dels forners de Murons, on cobrarien dos ralets per barba, abans de retornar a casa amb els cossos lassats, mes amb la consciència descansada d’haver fet la tasca i haver passat un dia més.
lunes, 30 de noviembre de 2009
miércoles, 25 de noviembre de 2009
jueves, 12 de noviembre de 2009
Gozar, un notable accidente
En manos del diablo, Anni- Marie Garat (1946)
-Bien-soltó él-¿Es usted feliz?
-Decía usted que la felicidad no puede encontrarse…
-Salvo el placer…! Fácil de obtener, se dice! La fricción de los cuerpos es accesoria, higiénica, banal. Los perros lo saben. Gozar realmente es más difícil. Muy accidental.
Con él, semejante tema podía abordarse sin turbación porque no ponía en él ninguna intención torpe, sólo la franqueza en su hablar de hombre educado a quien la vida a distanciado. Y no era, sin embargo, la abdicación de la edad. No había renunciado a seducir; el encanto viril de su persona, muy cuidada, manifestaba aquella desdeñosa cortesía de gustar, a pesar de la enfermedad.
-Conocí a una mujer-dijo bruscamente-, en el Harar, hace mucho tiempo. Una esclava. Se compra. No había medio de hablarse, no podía intercambiar con ella ni tres palabras… Pero gozábamos juntos. Pues bien, permanecí seis meses más en aquel país porque ella era aquel notable accidente. Y yo un accidentado voluntario… Semejante conversión sexual es rara. Hay tanta gente que lo ignora. Suele ser mucho lodo y mediocridad, el pequeño ataque de nervios, la gimnasia…Perdóneme por mi vulgaridad: nos amamos. Yo era feliz, y sólo más tarde lo supe, imbécil. Habría podido aprender su lengua, y ella la mía. Cualquier cosa para existir el uno con la otra… ! Regresé ! Puedes pasarte la vida sin conocer algo así, gozar juntos, Dios mío…La mayor parte del tiempo, la gente se limita a mantener relaciones de hembras y machos, sin poner en ello corazón ni calidez. Le hablo con toda crudeza, Gabrielle, pero porque la respeto. Sea exigente con la vida. Y la vida se lo devolverá.
¡Oh, lo soy…!-murmuró ella-.Pero también necesito pactar. Doblegarme en lugar de querer vencer. Y no sabía que tomar es, a veces, más peligroso que dar…Quiero decir que recibir nos incomoda. Nos deja en una desnudez con uno mismo que no tiene igual, pero sin la que dar no vale mucho…
-¡He aquí a la racionalista!
-Razono tan poco que me da miedo.
-No ha contestado a mi pregunta, pero no importa.
-La he respondido, sin embargo.
-Pierre tiene mucha suerte con tales respuestas.
Xicra aportada per la Condesa Olenska
-Bien-soltó él-¿Es usted feliz?
-Decía usted que la felicidad no puede encontrarse…
-Salvo el placer…! Fácil de obtener, se dice! La fricción de los cuerpos es accesoria, higiénica, banal. Los perros lo saben. Gozar realmente es más difícil. Muy accidental.
Con él, semejante tema podía abordarse sin turbación porque no ponía en él ninguna intención torpe, sólo la franqueza en su hablar de hombre educado a quien la vida a distanciado. Y no era, sin embargo, la abdicación de la edad. No había renunciado a seducir; el encanto viril de su persona, muy cuidada, manifestaba aquella desdeñosa cortesía de gustar, a pesar de la enfermedad.
-Conocí a una mujer-dijo bruscamente-, en el Harar, hace mucho tiempo. Una esclava. Se compra. No había medio de hablarse, no podía intercambiar con ella ni tres palabras… Pero gozábamos juntos. Pues bien, permanecí seis meses más en aquel país porque ella era aquel notable accidente. Y yo un accidentado voluntario… Semejante conversión sexual es rara. Hay tanta gente que lo ignora. Suele ser mucho lodo y mediocridad, el pequeño ataque de nervios, la gimnasia…Perdóneme por mi vulgaridad: nos amamos. Yo era feliz, y sólo más tarde lo supe, imbécil. Habría podido aprender su lengua, y ella la mía. Cualquier cosa para existir el uno con la otra… ! Regresé ! Puedes pasarte la vida sin conocer algo así, gozar juntos, Dios mío…La mayor parte del tiempo, la gente se limita a mantener relaciones de hembras y machos, sin poner en ello corazón ni calidez. Le hablo con toda crudeza, Gabrielle, pero porque la respeto. Sea exigente con la vida. Y la vida se lo devolverá.
¡Oh, lo soy…!-murmuró ella-.Pero también necesito pactar. Doblegarme en lugar de querer vencer. Y no sabía que tomar es, a veces, más peligroso que dar…Quiero decir que recibir nos incomoda. Nos deja en una desnudez con uno mismo que no tiene igual, pero sin la que dar no vale mucho…
-¡He aquí a la racionalista!
-Razono tan poco que me da miedo.
-No ha contestado a mi pregunta, pero no importa.
-La he respondido, sin embargo.
-Pierre tiene mucha suerte con tales respuestas.
Xicra aportada per la Condesa Olenska
martes, 10 de noviembre de 2009
Un dels set consells per a ser feliç
El món groc, Albert Espinosa (1974)
A partir d'aleshores, com al llarg dels sis dies posteriors, ens va donar una gran explicació sobre per què cal dir que no. Jo vaig apuntar això:
- No a allò que no vols.
- No a allò que encara no saps que no vols però que vols.
- No per compromís.
- No si saps que no ho podràs complir.
- No a l'excés.
- I sobretot: no a tu mateix!!!
Xicra aportada per Oriol
A partir d'aleshores, com al llarg dels sis dies posteriors, ens va donar una gran explicació sobre per què cal dir que no. Jo vaig apuntar això:
- No a allò que no vols.
- No a allò que encara no saps que no vols però que vols.
- No per compromís.
- No si saps que no ho podràs complir.
- No a l'excés.
- I sobretot: no a tu mateix!!!
Xicra aportada per Oriol
lunes, 26 de octubre de 2009
lunes, 19 de octubre de 2009
martes, 13 de octubre de 2009
lunes, 5 de octubre de 2009
lunes, 28 de septiembre de 2009
lunes, 21 de septiembre de 2009
Quan un germà es casa
Que tinguem sort (Lluís Llach, 1948 )
Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar,
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha mancat en mi.
Si em dius “et vull”,
Que el sol faci el dia molt més llarg,
I així, robar
Temps al temps d’un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
Que trobem el que ens va mancar ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
El camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
Per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si vens amb mi,
No demanis un camí planer,
Ni estels d’argent,
Ni un demà ple de promeses, sols
Un poc de sort,
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg.
Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar,
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha mancat en mi.
Si em dius “et vull”,
Que el sol faci el dia molt més llarg,
I així, robar
Temps al temps d’un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
Que trobem el que ens va mancar ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
El camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
Per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si vens amb mi,
No demanis un camí planer,
Ni estels d’argent,
Ni un demà ple de promeses, sols
Un poc de sort,
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg.
lunes, 7 de septiembre de 2009
lunes, 31 de agosto de 2009
miércoles, 26 de agosto de 2009
Direcció Stockholm
Descobrir el silenci. La possibilitat del transcórrer d’una vida entre la suavitat dels sons que pot desprendre una conversa civilitzada i austera, acompanyada d’una cervesa, un capuccino o un deliciós pastís de galeta farcit amb cireres. Aquell sol del vespre sense cap vianant que l’acompanyi, mentre pinta del coure més rogenc tots els edificis que toca, s’expressa tendre i maternal tot abraçant el nostre solitari caminar al costat del moll. Potser trist, coneixedor de la seva curta vida durant els propers mesos en aquestes latituds. Sentir-te protagonista d’aquells camins que transcorren casuals entre avets centenaris durant tants quilòmetres. Travessar en canoa els llacs plens de velers que es desplacen sense por a que els atrapi el temps. Platges envoltades d’illots de granit polit, fresques i acollidores. Entrar en la modèstia d’un temple protestant, tant distant de la superba i atemoridora nau gòtica. Passejar en bicicleta entre les dunes, acompanyat del darrer far, per arribar a la fi de la terra on es besen dos mars. Viatjar a un món on els nens i tenen cabuda, des de museus, fins a esglésies, passant per parcs temàtics com Legoland, detallistes i curosos amb l’entorn. Conviure amb gent que fa i deixa fer, respectant la teva llibertat i la dels demés, despreocupats de formalismes i convencions. Visitar pobles amb façanes de mil colors, fora de l’abast dels tentacles de l’anglès, i observar l’ús de llengües minoritàries amb normalitat.
Entrar en una de les múltiples autopistes alemanyes i desplaçar-me a tota velocitat entre els elements cel·lulars que garanteixen la irrigació de tot un país en constant funcionament. Circular durant dies entre inversions milionàries, pons, túnels, molins de vent i més autopistes, infraestructures que pensen en un futur ric i pròsper; segurament malmès per paràsits pendents de l’enrajolat d’unes voreres famolenques de turistes o fanals de disseny que il·luminin les nostres vergonyes. Conèixer horaris laborals compatibles amb la vida familiar, lluny de l’esclavatge i ineficàcia més estúpida que ja hem tastat.
Tot plegat acaba formant part d’una diferència de la que en som partícips, la riquesa de la qual és fer-nos únics, i donar-nos l’oportunitat d’aprendre i, també, ensenyar coses als demés.
Entrar en una de les múltiples autopistes alemanyes i desplaçar-me a tota velocitat entre els elements cel·lulars que garanteixen la irrigació de tot un país en constant funcionament. Circular durant dies entre inversions milionàries, pons, túnels, molins de vent i més autopistes, infraestructures que pensen en un futur ric i pròsper; segurament malmès per paràsits pendents de l’enrajolat d’unes voreres famolenques de turistes o fanals de disseny que il·luminin les nostres vergonyes. Conèixer horaris laborals compatibles amb la vida familiar, lluny de l’esclavatge i ineficàcia més estúpida que ja hem tastat.
Tot plegat acaba formant part d’una diferència de la que en som partícips, la riquesa de la qual és fer-nos únics, i donar-nos l’oportunitat d’aprendre i, també, ensenyar coses als demés.
lunes, 27 de julio de 2009
Llegir una contraportada
Una historia trágica de amores imposibles, pasiones incomprendidas y guerras sin cuartel entre la Luz y la Oscuridad.
viernes, 24 de julio de 2009
lunes, 13 de julio de 2009
17 de novembre del 1989
Jardí d’hivern, Monika Zgustova
Amb les botes d’hivern que portava trepitjava trossos de vidres trencats, trossos d’ampolles de cervesa, perquè a mesura que el tropell s’inflamava i s’exaltava més i més, bevia més i més quantitats de cervesa de les gerres i de les ampolles que aleshores llençava a terra, on es trencaven amb estrèpit. Les onades humanes exultants no desitjaven altra cosa que enfonsar en la cervesa els quaranta anys, aquells quaranta anys bíblics, aquells quaranta anys famolencs de llibertat i d’iniciativa pròpia i de la possibilitat de prendre decisions lliures, aquells quaranta anys de mals tractes i d’humiliació; aquelles onades humanes exaltades desitjaven enfonsar per sempre els quaranta anys en els rius i els mars de cervesa i en els ensordidors crits i bramuls i udols, en la marxa i els cops de peus i així trepitjar i baldar a patacades els quaranta anys tristos, tediosos i nefastos.
Amb les botes d’hivern que portava trepitjava trossos de vidres trencats, trossos d’ampolles de cervesa, perquè a mesura que el tropell s’inflamava i s’exaltava més i més, bevia més i més quantitats de cervesa de les gerres i de les ampolles que aleshores llençava a terra, on es trencaven amb estrèpit. Les onades humanes exultants no desitjaven altra cosa que enfonsar en la cervesa els quaranta anys, aquells quaranta anys bíblics, aquells quaranta anys famolencs de llibertat i d’iniciativa pròpia i de la possibilitat de prendre decisions lliures, aquells quaranta anys de mals tractes i d’humiliació; aquelles onades humanes exaltades desitjaven enfonsar per sempre els quaranta anys en els rius i els mars de cervesa i en els ensordidors crits i bramuls i udols, en la marxa i els cops de peus i així trepitjar i baldar a patacades els quaranta anys tristos, tediosos i nefastos.
lunes, 6 de julio de 2009
lunes, 22 de junio de 2009
Provervi sànscrit
Jardí d’hivern, Monika Zgustova
Si estàs d’acord amb mi, seràs el meu amic. Si no hi estàs, seràs doblement el meu amic perquè junts arribarem a descobrir la veritat.
Si estàs d’acord amb mi, seràs el meu amic. Si no hi estàs, seràs doblement el meu amic perquè junts arribarem a descobrir la veritat.
lunes, 15 de junio de 2009
Beachiswing, Casino- El Masnou
Vestits vermells, blaus i de tots colors, voleiant al ritme de la música. Tothom té ganes de ballar. Personatges extravagants surten del cau protegits per la nit. Faldilles llargues i bones clenxes engomades. Pantalons de fil i sabates enllustrades. Barrets de palla i lleugeres americanes. Ulleres de pasta i camises florejades. La sala s‘omple de gent que respon al crit de la festa. Una congregació on l’única religió és el ball. El ritme augmenta vertiginosament . Cossos amarats de suor intercanvien giravolts. Parelles esgotades agafen aire entre cançó i cançó. Els peus llisquen i salten per sobre l’entarimat del Teatre, segons unes passes assajades per l‘improvisació. Turmells de goma desplacen figures flexibles. Intercanvi. Perfectament acoblats, el swing els desplaça per sota les motllures celestials mal il·luminades. S’atura l’orquestra, i amb ella el sarau. La gent s’asseu. Agafen la bossa. Es canvien de sabates i marxen per la porta entreoberta, prou de pressa com perquè la llum del dia no desvetlli la seva identitat.
lunes, 8 de junio de 2009
domingo, 7 de junio de 2009
La intel·ligència
Botxan, Natsume Soseki (1867-1916)
En aquest punt, en Porc Espí i jo ens vam separar. Si en Camisa Vermella va actuar tal com suposava en Porc Espí, era un canalla realment repugnant. És un home astut a qui mai no podríem vèncer per la intel·ligència. Hauríem d’utilitzar la violència, no ens quedava altre remei. Ara entenc per què no s’acaben mai les guerres al món. Al capdavall, els particulars també acaben usant la violència.
En aquest punt, en Porc Espí i jo ens vam separar. Si en Camisa Vermella va actuar tal com suposava en Porc Espí, era un canalla realment repugnant. És un home astut a qui mai no podríem vèncer per la intel·ligència. Hauríem d’utilitzar la violència, no ens quedava altre remei. Ara entenc per què no s’acaben mai les guerres al món. Al capdavall, els particulars també acaben usant la violència.
lunes, 1 de junio de 2009
jueves, 28 de mayo de 2009
Guanyar un partit de futbol
Sentir els clàxons dels cotxes. Tothom et saluda i crida. L’eufòria i l’exaltació es passeja pels carrers. Escassos minuts de felicitat ens fan volar entre la gent. L’avi canta. Alegria. Estem satisfets. Volem saltar fins al cel i menjar-nos tots els núvols, agafats a qualsevol dels petards que van llençant. La gent, en un atac de follia contínua, cridem fins quedar-nos sense respiració. Passejar pel poble en busca de la complicitat del moment. Córrer entre cotxes plens de festa. Ningú té cap problema ni pensa en el futur. Tots som iguals. Banderes. Senyeres i estelades. Visca tot en el què penso. Som els millors. Vull embogir i perdre el control i el sentit de la realitat. M'aturo i agafo aire. Just en el moment que s'allunyen uns càntics perduts, buscant companyia. El darrer petard que tanca la nit. Un cotxe desorientat passa. I acluco els ulls en el silenci del meu llit, mentres aquesta felicitat fictícia m’abraça suaument.
sábado, 23 de mayo de 2009
domingo, 17 de mayo de 2009
lunes, 11 de mayo de 2009
Unes mandonguilles
Havanera, Francesc Bodí (1963)
La gent va continuar congregada a les portes de la casa gran fins que Guadalupe va anunciar una nova tongada de safates, aquesta volta atapeïdes de mandonguilles. L’aspecte de les pilotes era ben normal, per fora tothom va reconèixer aquell menjar de carn picada, però en provar-lo una ventada aromàtica els va recórrer el sistema digestiu amb un efecte tan delitós que ben pocs van poder estar-se d’amollar un rastre de gemecs. Guadalupe, que encara romania dins de la cuina, va sentir aquell concert de sospirs i alenades i va pensar que potser la seua generositat a l’hora d’aplicar-li les espècies havia provocat una orgia inesperada entre els comensals. Va eixir tota espantada, esperant trobar-se Déu sap quines escenes libidinoses, però només va trobar una ovació atronadora que li va demanar més mandonguilles.
La gent va continuar congregada a les portes de la casa gran fins que Guadalupe va anunciar una nova tongada de safates, aquesta volta atapeïdes de mandonguilles. L’aspecte de les pilotes era ben normal, per fora tothom va reconèixer aquell menjar de carn picada, però en provar-lo una ventada aromàtica els va recórrer el sistema digestiu amb un efecte tan delitós que ben pocs van poder estar-se d’amollar un rastre de gemecs. Guadalupe, que encara romania dins de la cuina, va sentir aquell concert de sospirs i alenades i va pensar que potser la seua generositat a l’hora d’aplicar-li les espècies havia provocat una orgia inesperada entre els comensals. Va eixir tota espantada, esperant trobar-se Déu sap quines escenes libidinoses, però només va trobar una ovació atronadora que li va demanar més mandonguilles.
lunes, 4 de mayo de 2009
La meva caseta
Hi havia una vegada en un petit poble de l’Empordà una bonica caseta on tothom hi tenia cabuda, no molt lluny dels prats més bonics que mai hagi vist ningú. Allí hi vivia una parella ni molt jove ni molt gran, ni molt guapos ni molt lletjos, ni molt rics ni molt pobres, ni molt espavilats ni molt aturats, però eren tan feliços com graaaans persones. Ningú no entenia com era possible ser tan feliç essent tan normals. Encuriosits per l’explicació, la germana i el seu marit hi van fer una visita. No parlaren de res en concret ni de res en general, res especial. La germana però, mentre anava guaitant tot el seu voltant revivia moments d’infantesa quan compartien habitació i converses a peu de llit a casa dels pares: la gespa, la bassa amb peixos i gripaus, el llimoner, l’enciam, la tomatera, els ocells, la tortuga, els gats, el gos, els esquirols, les peixeres, el pot de llaminadures, els armaris plens de fantes i coca-coles, el billar, el futbolín, la televisió més gran de la botiga, la wi, el llarg sofà, la barbacoa… No us imagineu ni grans jardins, ni el millor billar, ni poder fer gaires amanides amb el seu hortet o grans costellades amb la barbacoa, però resulta que totes les il·lusions de quan eren petites estaven fetes realitat. Lluny de les convencions i dels costums del voltant, no sabien contenir els seus desitjos. Sempre feien el que tenien ganes de fer, no pensaven en les opinions dels demés.
I mentrestant, la germana i el seu marit, amb els tres fills enfilats en el cotxe de camí de tornada, no van saber contestar a la pregunta de la nena: quan sigui gran podré ser com ells?
I mentrestant, la germana i el seu marit, amb els tres fills enfilats en el cotxe de camí de tornada, no van saber contestar a la pregunta de la nena: quan sigui gran podré ser com ells?
lunes, 27 de abril de 2009
Un poema per a una donzella
Les mil i una nits
Va aparèixer entre tenebres
i a l’instant es féu de dia:
amb la seva brillantor
de l’aurora fa migdia.
En sorgir d’aquesta forma,
de la seva flugidesa
pren la llum el sol enorme
i la lluna esplendidesa.
Al seu pas tothom s’inclina,
i els llampecs del seu esguard
fan vessar, com si fos pluja,
el plor càlid dels amants.
Va aparèixer entre tenebres
i a l’instant es féu de dia:
amb la seva brillantor
de l’aurora fa migdia.
En sorgir d’aquesta forma,
de la seva flugidesa
pren la llum el sol enorme
i la lluna esplendidesa.
Al seu pas tothom s’inclina,
i els llampecs del seu esguard
fan vessar, com si fos pluja,
el plor càlid dels amants.
sábado, 25 de abril de 2009
lunes, 20 de abril de 2009
Por amor
Por amor
Loquillo y Trogloditas
A hacer las cosas por amor, por amor, por amor
No serà fácil viajar a mi lado, dejo huella y cadáveres a mi paso, ... por amor, por amor, por amor.
-Papa, per què diuen Vodafone?
-Vodafone?
-Si. Quan canten A hacer las cosas Vodafone, Vodafone, Vodafone.
-No filla. Diuen Por amor.
De cop i volta m’envaeix un sentiment que barreja tristesa i resignació. Convençut que mai confondran el so de Vodafone per les paraules Por amor.
El viatge en cotxe continua. Si el sol m’enlluernés m’encantaria posar-me les Ray-ban més fashion. I si tingués calor, baixar el vidre de la finestra, per treure el colze. Miro pel retrovisor els tres caps en moviment seguint el ritme de la música mentre acaricio la mà de la meva dona assentada sobre la meva cuixa i, a l’alçada de l’Ocata Vent, el petit estira el coll tot cridant que no hi ha onades i avui no podrem fer surf.
Segurament no està tot perdut. Encara hi ha alguna esperança perquè els nens creguin en les coses que es fan Por amor.
Loquillo y Trogloditas
A hacer las cosas por amor, por amor, por amor
No serà fácil viajar a mi lado, dejo huella y cadáveres a mi paso, ... por amor, por amor, por amor.
-Papa, per què diuen Vodafone?
-Vodafone?
-Si. Quan canten A hacer las cosas Vodafone, Vodafone, Vodafone.
-No filla. Diuen Por amor.
De cop i volta m’envaeix un sentiment que barreja tristesa i resignació. Convençut que mai confondran el so de Vodafone per les paraules Por amor.
El viatge en cotxe continua. Si el sol m’enlluernés m’encantaria posar-me les Ray-ban més fashion. I si tingués calor, baixar el vidre de la finestra, per treure el colze. Miro pel retrovisor els tres caps en moviment seguint el ritme de la música mentre acaricio la mà de la meva dona assentada sobre la meva cuixa i, a l’alçada de l’Ocata Vent, el petit estira el coll tot cridant que no hi ha onades i avui no podrem fer surf.
Segurament no està tot perdut. Encara hi ha alguna esperança perquè els nens creguin en les coses que es fan Por amor.
martes, 14 de abril de 2009
Una rialla
La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)
La Marta riu. La seva és una rialla que es desplega i flota com una serpentina, encomanant-se als demés. La recull una nena, que la passa a un vell el qual, sense tenir-ne esment, la fa volar fins els llavis d’una dona que està alletant el seu fill. L’infant respon a través de l’instint i la mare, exultant, crida el seu espòs.
- Mira –li diu-. El nen ha somrigut!
- T’ho sembla –respon el pare, procurant dissimular l’interès. Però no: aquella vegada és de veres i la rialla omple llavors la boca de l’home que la rep i la transmet alegrement. La serpentina recorre tota la caravana, vaiverejant, i de cop se la troba en Flèndit en el seu rostre, que es distendeix plàcidament.
“I ara de què rius, si es pot saber?”, es pregunta el noi, temerós de tornar-se beneit. Però lligat per una màgica disciplina, procura allargar fins el senyor Orbeu la invisible cinta de colors.
El senyor Orbeu sent la impalpable nosa a la cara i presenta resistència. Està decidit a no expressar sentiments perquè sí i s’aguanta amb fermesa, procura no respirar. L’esforç el congestiona, però guanya ell i el volàtil contacte es resol en un accés de tos.
Així mor la fresca, la quasi infantil rialla de la Marta.
La Marta riu. La seva és una rialla que es desplega i flota com una serpentina, encomanant-se als demés. La recull una nena, que la passa a un vell el qual, sense tenir-ne esment, la fa volar fins els llavis d’una dona que està alletant el seu fill. L’infant respon a través de l’instint i la mare, exultant, crida el seu espòs.
- Mira –li diu-. El nen ha somrigut!
- T’ho sembla –respon el pare, procurant dissimular l’interès. Però no: aquella vegada és de veres i la rialla omple llavors la boca de l’home que la rep i la transmet alegrement. La serpentina recorre tota la caravana, vaiverejant, i de cop se la troba en Flèndit en el seu rostre, que es distendeix plàcidament.
“I ara de què rius, si es pot saber?”, es pregunta el noi, temerós de tornar-se beneit. Però lligat per una màgica disciplina, procura allargar fins el senyor Orbeu la invisible cinta de colors.
El senyor Orbeu sent la impalpable nosa a la cara i presenta resistència. Està decidit a no expressar sentiments perquè sí i s’aguanta amb fermesa, procura no respirar. L’esforç el congestiona, però guanya ell i el volàtil contacte es resol en un accés de tos.
Així mor la fresca, la quasi infantil rialla de la Marta.
lunes, 6 de abril de 2009
lunes, 30 de marzo de 2009
L'imprevist
La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)
- No té por?
- De què?
- De l’imprevist.
- No temo l’imprevist –respon ella-. És massa familiar, massa de cada dia. Em fan més por les coses que es poden preveure, perquè s’anuncien i escurcen el temps.
- No té por?
- De què?
- De l’imprevist.
- No temo l’imprevist –respon ella-. És massa familiar, massa de cada dia. Em fan més por les coses que es poden preveure, perquè s’anuncien i escurcen el temps.
jueves, 26 de marzo de 2009
La crisis
Albert Einstein (1879-1955)
No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países, porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar superado.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafío, sin desafío la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de la crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla.
Xicra aportada per la Condesa Olenska
No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países, porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar superado.
Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia. El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafío, sin desafío la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de la crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla.
Xicra aportada per la Condesa Olenska
lunes, 16 de marzo de 2009
Llegir en català
La ciutat cansada, Pere Calders (1912-1994)
La tendresa del seu miratge no la deixa, la va seguint per tota la casa. D’esma, regira un armari i en treu retalls de tela, que s’emprova ajustant-se’ls al cos. De sobte s’adona –com si un oreig de nit obrís una finestra- que necessita ancorar la seva melangia.
La tendresa del seu miratge no la deixa, la va seguint per tota la casa. D’esma, regira un armari i en treu retalls de tela, que s’emprova ajustant-se’ls al cos. De sobte s’adona –com si un oreig de nit obrís una finestra- que necessita ancorar la seva melangia.
lunes, 9 de marzo de 2009
.JPG)
Si penses
Tens malestar, no et trobes bé, ni tens ganes de fer res. Però fas bona cara i rius. No tens temps per pensar cap a on ni per on has d'anar, però hi vas. Et despertes a la mateixa hora d’ahir, i quan obres la porta per marxar ja t’has vestit, donat l’esmorzar als nens, i no saps ni com ni quan. Obres els ulls i ja estàs en el tren, però no recordes per quins carrers has anat. Et trobes esperant a que arribi el metro sense saber per quins passadissos has passat ni amb qui t’has creuat. Saludes a tothom amb l’alegria que desitjaries sentir, sense el valor suficient per explicar que t’agradaria engegar-ho tot a dida, que avui no volies sortir del llit ni desenganxar-te dels llençols del matí. Necessites cridar i expressar l’enuig que portes dintre, però aquest somriure tan agradable que tens a la cara no et deixa. Ha passat un any, dos o no sé quants, mires al teu voltant, estàs ple de gent i projectes que tu has creat, però no recordes el motiu de la seva existència. Un dia et trobaràs sol, dintre d’un cub tot blanc i pensaràs, t’adonaràs que la força del què diran i l’extrema correcció, el costum i les tradicions, a tu també t’ha arrossegat com un allau i no has pogut deslliurar-te’n.
El temps tot ho cura, però mentrestant s’esmuny silenciosament.
El temps tot ho cura, però mentrestant s’esmuny silenciosament.
lunes, 2 de marzo de 2009
Tenir por
Azafrán, José Manuel García Marín (1954)
- ¿A qué te refieres?
- A que, si de verdad le hiciéramos caso, viviríamos de otra manera. Lo que pasa es que somos egoístas y le damos demasiado valor a las cosas. Lo queremos todo para nosotros. Por eso caemos en la guerra, por ambición. También es culpable el miedo. La gente tiene mucho miedo de todo. Temen a la muerte, a la vida, al futuro… ¡a todo! Se despiertan pensando en qué les pasará al día siguiente, sin disfrutar de ese día, o se empeñan en que todo sea como en el pasado, sin querer que cambie nada. Eso no puede ser así. Cambia el camino, con surcos nuevos; cambia la carreta, que se desgasta; los animales y yo mismo. Si cambiaran las cosas y yo no, entonces tendría miedo. Pero si yo también cambio con ellas, estoy preparado. ¡Hay que vivir la vida como viene!
- ¿A qué te refieres?
- A que, si de verdad le hiciéramos caso, viviríamos de otra manera. Lo que pasa es que somos egoístas y le damos demasiado valor a las cosas. Lo queremos todo para nosotros. Por eso caemos en la guerra, por ambición. También es culpable el miedo. La gente tiene mucho miedo de todo. Temen a la muerte, a la vida, al futuro… ¡a todo! Se despiertan pensando en qué les pasará al día siguiente, sin disfrutar de ese día, o se empeñan en que todo sea como en el pasado, sin querer que cambie nada. Eso no puede ser así. Cambia el camino, con surcos nuevos; cambia la carreta, que se desgasta; los animales y yo mismo. Si cambiaran las cosas y yo no, entonces tendría miedo. Pero si yo también cambio con ellas, estoy preparado. ¡Hay que vivir la vida como viene!
lunes, 23 de febrero de 2009
Espontaneïtat
El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)
Muchos de nosotros podemos percibir en nosotros mismos por lo menos algún momento de espontaneidad, momentos que, al propio tiempo, lo son de genuina felicidad. Que se trate de la percepción fresca y espontánea de un paisaje o del nacimiento de alguna verdad como consecuencia de nuestro pensar, o bien de algún placer sensual no estereotipado, o del nacimiento del amor hacia alguien… en todos estos momentos sabemos lo que es un acto espontáneo y logramos así una visión de lo que podría ser la vida si tales experiencias no fueran acontecimientos tan raros y tan poco cultivados.
Muchos de nosotros podemos percibir en nosotros mismos por lo menos algún momento de espontaneidad, momentos que, al propio tiempo, lo son de genuina felicidad. Que se trate de la percepción fresca y espontánea de un paisaje o del nacimiento de alguna verdad como consecuencia de nuestro pensar, o bien de algún placer sensual no estereotipado, o del nacimiento del amor hacia alguien… en todos estos momentos sabemos lo que es un acto espontáneo y logramos así una visión de lo que podría ser la vida si tales experiencias no fueran acontecimientos tan raros y tan poco cultivados.
viernes, 20 de febrero de 2009
lunes, 16 de febrero de 2009
lunes, 9 de febrero de 2009
lunes, 2 de febrero de 2009
Carpe Diem
Odes i èpodes, Quint Horaci (65 a.c.-8 a.c.)
I 11
Tu, no esbrinis –és sacríleg saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els deus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui el que sigui!
Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.
Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.
I 11
Tu, no esbrinis –és sacríleg saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els deus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui el que sigui!
Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.
Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.
lunes, 26 de enero de 2009
El Jo
El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)
Este mecanismo constituye la solución adoptada por la mayoría de los individuos normales de la sociedad moderna. Para expresarlo con pocas palabras: el individuo deja de ser él mismo; adopta por completo el tipo de personalidad que le proporcionan las pautas culturales y, por lo tanto, se transforma en un ser exactamente igual a todo el mundo y tal como los demás esperan que él sea. La discrepancia entre “yo” y el mundo desaparece, y con ella el miedo consciente de la soledad y la impotencia.
La persona que se despoja de su yo individual y se transforma en un autómata, idéntico a los millones de otros autómatas que lo circundan, ya no tiene por qué sentirse solo y angustiado. Sin embargo, el precio que paga por ello es muy alto: nada menos que la pérdida de su personalidad.
Este mecanismo constituye la solución adoptada por la mayoría de los individuos normales de la sociedad moderna. Para expresarlo con pocas palabras: el individuo deja de ser él mismo; adopta por completo el tipo de personalidad que le proporcionan las pautas culturales y, por lo tanto, se transforma en un ser exactamente igual a todo el mundo y tal como los demás esperan que él sea. La discrepancia entre “yo” y el mundo desaparece, y con ella el miedo consciente de la soledad y la impotencia.
La persona que se despoja de su yo individual y se transforma en un autómata, idéntico a los millones de otros autómatas que lo circundan, ya no tiene por qué sentirse solo y angustiado. Sin embargo, el precio que paga por ello es muy alto: nada menos que la pérdida de su personalidad.
lunes, 19 de enero de 2009
El poder
El miedo a la libertad, Erich Fromm (1900-1980)
…el deseo de poder no se arraiga en la fuerza, sino en la debilidad. Es la expresión de la incapacidad del yo individual de mantenerse solo y subsistir. Constituye el intento desesperado de conseguir un sustituto de la fuerza al faltar la fuerza genuina.
La palabra poder tiene un doble sentido. El primero de ellos se refiere a la posesión del poder sobre alguien, a la capacidad de dominarlo; el otro significado se refiere al poder de hacer algo, de ser potente. Este último sentido no tiene nada que ver con el hecho de la dominación; expresa dominio en el sentido de capacidad. Cuando hablamos de impotencia nos referimos a este significado; no queremos indicar al que no puede dominar a los demás; sino a la persona que es impotente para hacer lo que quiere. Así, el término poder puede significar una de estas dos cosas: dominación o potencia…
…la impotencia tiene como consecuencia el impulso sádico hacia la dominación…
…en la medida que el individuo es potente, es decir, capaz de actualizar sus potencialidades sobre la base de la libertad y la integridad del yo, no necesita dominar y se halla exento de apetito de poder. El poder, en el sentido de dominación, es la perversión de la potencia, del mismo modo que el sadismo sexual es la perversión del amor sexual.
…el deseo de poder no se arraiga en la fuerza, sino en la debilidad. Es la expresión de la incapacidad del yo individual de mantenerse solo y subsistir. Constituye el intento desesperado de conseguir un sustituto de la fuerza al faltar la fuerza genuina.
La palabra poder tiene un doble sentido. El primero de ellos se refiere a la posesión del poder sobre alguien, a la capacidad de dominarlo; el otro significado se refiere al poder de hacer algo, de ser potente. Este último sentido no tiene nada que ver con el hecho de la dominación; expresa dominio en el sentido de capacidad. Cuando hablamos de impotencia nos referimos a este significado; no queremos indicar al que no puede dominar a los demás; sino a la persona que es impotente para hacer lo que quiere. Así, el término poder puede significar una de estas dos cosas: dominación o potencia…
…la impotencia tiene como consecuencia el impulso sádico hacia la dominación…
…en la medida que el individuo es potente, es decir, capaz de actualizar sus potencialidades sobre la base de la libertad y la integridad del yo, no necesita dominar y se halla exento de apetito de poder. El poder, en el sentido de dominación, es la perversión de la potencia, del mismo modo que el sadismo sexual es la perversión del amor sexual.
