Al sol (II)

Anar al refugi de Teià

Jo sóc content

No m'agrada creure que ningú sigui bona persona només perquè ajuda als demés. Ni que l'egoïsme sigui una xacra de l'ésser humà. Molta gent desitja les mancances dels demés per oferir la seva misericòrdia. Altres només pensen en la seva felicitat, però és així com, sense pensar-hi, fan feliços als del seu voltant. Són dos quarts de set del matí i no puc dormir. El cap em barrina sense parar. Ja ho he fet. He marxat. He canviat de feina. Estaré amb qui vull estar. Reservaré el meu temps a ells, a la meva felicitat.
Agafo la taula i el neoprè. Carrego el cotxe. iCat fm de fons i la pluja sobre el vidre. Recorro les carreteres molles i solitàries cercant restes del corrent de garbí sobre el mar. Avui està despentinat i mandrós. M'aturo a la caleta de Montgat, i amb les mans a les butxaques vaig d'espigó en espigó mentre el sol es desperta encoixinat entre els núvols. Torno al cotxe. Compro el pa a Can Bautista, i ensumo l'olor a farina. Estic ple de felicitat, satisfet del que sóc i he fet.

Una partida de Monopoly

Final de trajecte

Xicra aportada per Oriol

Passejar per La Conreria

Gràcies

En el fons, sempre he cregut que les coses han de desaparèixer poc a poc. Que existeix un avís per desprendre’t del que va perdent el seu ús. Segurament és un desig. Vull tenir temps per decidir què fer-ne o no, i quan. Vull tenir temps per acomiadar-me, en el moment que em vagi bé, del què marxa d’aquest món. Una idea, un sentiment, un projecte, un objecte. També passa amb les persones que aprecies i estimes. Gent plena d’energia, que transmet ganes de viure. No creus que puguin marxar sense avisar. De cop. Però les menys considerades amb els demés ho fan. I t’enfades, amb ell i... amb tú. Perquè no has estat capaç de renunciar a... què? És un tòpic, però també és cert: no tenim tant temps com ens pensem, com per anar desaprofitant-lo. No esperis a demà. Fes-ho. Ves-te’n, truca’l, demana-li perdó, compra-t’ho, digues-li, dóna-li un petó, abraça-la. De veritat, fes-ho. Perquè un dia ja serà tard.

tH3 wHitE miRLo

Esperant. La mare natura

Els àngels pinten el cel d'Ocata

Soy surfista? Eres surfista?

Hay veces que me gusta escuchar Sopa de Cabra, Love of Lesbian, Mozart o Lluís Llach con mi mujer. No me gustan Coco Rosie, Superchunk ni Vivian Girls.
Llevo unos tejanos Burberry que me regaló mi suegra, una camiseta de Roma y una sudadera de chica de la General Surfera.
No conozco Andy Irons, Tom Curren, Wayne Lynch o Ibon Amatriain.
No sé qué es un barrel, qué significa inside o wipe out.
Sólo me he bañado en Premià, Montgat u Ocata.
No entiendo de preferencias o saltadas.
Únicamente me pongo de pie en mi tabla de más de 2m entre la espuma que escupe la ola cuando rompe, mientras mis tres hijos aplauden orgullosos de su padre “surfista”.
Cuando hay olas grandes no sé entrar. Remo, remo y remo, sin saber pasar por debajo de ninguna de esas bestias coléricas.
Pero me gusta lanzarme al agua abrazado a mi tabla. Ver como el mar se colorea y cambia las sombras al despertarse el día. Cómo me aspira la ola antes de escupirme contra el fondo y revolcarme con ella. Me gusta remar. Una ducha de agua dulce en la playa. Arrancarme el neopreno al sol, detrás del coche, e ir a comprar el pan a la panadera de Montsolís. Llegar a casa y comerme un buen bocadillo de chorizo con zumo de naranja. Hacer el café en mi pequeña y ya quemada Oroley, y fumarme un Vegafina. Me gustan las caras de la gente que surfea. Sus risas y prisas por no perderse una ola. Sus fotografías y sus historias en paises tan lejanos.
Hace no demasiados años descubrí que tampoco era cristiano- católico- apostólico. No entendía la prohibición del aborto, de las bodas homosexuales, o de mantener relaciones sexuales sin protección. No creía en los milagros ni en santificar a nadie.
Seguramente tenemos un problema. Porque siempre hay que ser alguna cosa. Tenemos miedo de no ser nada más que nosotros mismos. Tenemos Miedo a la Libertad.

Fly me to the moon

Frank Sinatra (1915-1998)

Fly me to the moon
Let me play among the stars
Let me see what life is like
On Jupiter and Mars...
I així xiulo, quin ocell, satisfet amb el que tinc.
In other words, hold my hand
In other words, baby, kiss me
Vinc del Passatge Cardedeu, i a l'alçada del viaducte de Vallcarca miro aquest cel que m'envolta, pintant de rosa la ciutat.
Fly my heart with song
Let me sing for ever more
You are all i long for
All i worship and adore...
L'aire és net i clar. La gent s'atura i es saluda. Serà un bon dia.
In other words, please be true.
In other words, I love you.
Estic content.
Fill my heart with song
Let me sing for ever more
Because you are all i long for
All i worship and adore
Demano un cafè amb llet i agafo el diari. Tinc temps. Com sempre, sense cap ni ordre, començo a follejar-lo per acabar amb els esports.
- en Jordi Hereu i l'Assumpte Escarp passegen al costat d'un rodamón orinant a la cantonada d'una entitat bancària.
- en Fernando Sánchez Dragó explica graciosament com ha mantingut relacions sexuals amb menors de 13 anys.
- a Bombay s'ha acabat de construir un habitatge unifamiliar de 27 plantes per 1.000 milions d'euros
- la selecció alemanya campiona en el mundial del 1954 va jugar dopada
- el TSJC suspèn articles sobre l'ús del català
- en Rajoy creu que les autonomies poden ser un obstacle per recuperar-nos de la crisi
-...
In other words, please be true
In other words
In other words
La propera vegada començaré pels esports.
I... I love... you

Prohibit

-oh, oh, oh...
-ah, ah, ah...
-Oh, Oh...
-Ah, Ah...
-OH!
-AH!
-OOOOOOOOOOH!!!
-AAAAAAAAAAAH!!!
-OAOAOAOAOAOAOAOAOAOAH!!!
-Mua.
-Mua.
-Déu meu.
-Sí. Déu meu.
-Uí-uí, uí-uí, uí-uí...
-Ho sabia. Ja t'ho he dit abans. No desconnecten les càmares.
-Ding-dong!
-Si?
-Som la Policia Social, del Departament de Sostenibilitat i Civisme.
-Ara baixo.
-Bona nit.
-Bona nit tingui vostè.
-Ja és la quarta vegada des de que va entrar en vigor, fa cinc anys, la llei de Regulació d'Emissions de Secrecions Sudorípares a l'Atmosfera.
-Però és que ens estimem.
-A la propera infracció, hauran de dormir en llits separats durant 12 mesos.
-Però...
-Prou. Es prohibeix EXPLÍCITAMENT! emetre secrecions de la pell entre setmana a partir de les deu de la nit. I, per favor, passi per la dutxa, no veu que està suat.
-Així ho faré, agent. Gràcies.
-De res. Tot sigui per viure en un món més cívic i sostenible. Salut i Amor.
-Salut i Amor.

Un tros de Ca la Noni

Converses de tren

- Co-coc, quic-quic, cau, cuc, quic-quic-QUIC, coc-COC.

Déu meu, quin mal de cap!

- ..., si, si. Que t'ho dic jo.
- No pot ser!
- Que sí, que sí. Es va operar el nas perquè l'imatge en perfil de la moneda fos perfecte.
- Es que passa cada cosa. Amb la quantitat de gent que es mor de gana pel món.
- Qui-qui-riQUI, coc-coc.

Crec agafen el tramvia, amb una mica de sort.

- No. Que no. Això és massa.
- Doncs, sí, sí. Que m'ho va dir una persona de fiar.
- Vinga, va!
- No sabia si tota, però gran part de la guàrdia real va passar per entre les seves cames.
- Això que dius és molt fort. Però ja pot ser, ja. No veus que aquesta gent està tot el dia avorrida, i ja no sap què fer.
- Doncs ja és tenir ganes, ja.
- Tots els homes són iguals.
- A no. Perquè el meu Lluís és tan...

...babau.
Propera estació Sant Adrià.
Oh. No s'aixequen.

- Cau-cau, quic-quic, COOOOC
- Has vist aquell?
- Qui?
- Crec que ens està escoltant.
- Que fort!
- Ah, ah. Sí, sí. Tens tota la raó.
- Cac-cac, QUEC, coc-co-ro-coc.

La, la, la. Li, li, li.

- Ai, nena. Quines ungles que tens!
- Au, dona. No n´hi ha per tant.
- Que sí, que sí. Les tens meravelloses. On te les has fetes?
- No ho sé. Crec que a en Llongueres...
- Ai! No us ho vaig explicar.
- El què, el què?
- Digues, digues, va!
- Sabíeu que les filles d'en Llongueres van acomiadar al seu pare perquè la seva mare, que era la ex-dona...bla, bla, bla.

Buf. Silenci. Ja baixen.

PD: res de l'explicat és ficció. Tot intenta ajustar-se el màxim possible a la realitat.

Abans de la tempesta

Crema de garotes a Montsolís

Un cremat a l'Ocata

Un punt d'optimisme

Una teranyina oxidada, enrevessada sense solució. Un paisatge decadent, gris, brut i contaminat. Ple de gent alienada, sense conviccions ni nous pensaments. Resignats, conformats, en un entorn que ells mateixos han creat. No existeix tempesta capaç de trossejar tanta deixalla, ni terratrèmol que es pugui empassar aquest tou enfangat. No existeix ventolera per endur-se aquestes restes, ni incendi que incineri aquests cadàvers. Però avui he vist un brot d’esperança, un lloc on allotjar-nos, on potser encara hi tindrem temps per Viure. Lluny, però existeix. A 20 anys llum. Gliese 581 d.

Escultor del mar

En un desert, lluny dels raig del sol i cobert pel negre nit, hi habitava un home de mil colors perdut i sense rumb. Vivia contemplant el buit que l’envoltava. Un dia sentí unes veus: era la crida del mar. Li va oferir aventura, projectes i il·lusions. Tan sols havia de tancar els ulls i deixar-se endur. Es lliurà confiat als braços de les seves voluntats per començar un llarg viatge sense retorn, entre somnis i esperances, sense saber encara on aniria ni què faria. No coneixia la por ni la temença, la solitud li ho va ensenyar. Amb el pas dels anys, dies braus i tranquils, temporals i escames daurades, només la immensitat i l’infinit li despertaren curiositat.
- Tens límits? – li preguntà finalment.
- On les ones es cargolen i brillen amb el sol. On beso els peus del que camina, cercant restes de pluja entre sorra fina. És allà on anirem. Hi cercaràs el teu destí – li respongué el mar.
I el dugué perquè s’hi quedés, tot cavalcant sobre les seves espatlles, entre rínxols d’escuma blanca.
Agraït al nou germà, l’home dels mil colors, gaudeix al sol de quin és el seu principi i final. Esculpint regals per al mar. I fou així com trobà la seva estrella, molt propera a la felicitat.

Viatjar entre els estels

La Vanguardia 100917. Nassim Haramein (1962)














En el artículo más reciente que he publicado, "El protón de Schwarzschild", explico cómo el protón, a través de su miniagujero negro, extrae energía del vacío para producir su masa, y lo que irradia es electromagnetismo. Es decir, que la fuente de la materia atómica es el vacío. Eso significa que tenemos la base para la creación.
Eso es mucho decir...
Conocer la estructura geométrica del vacío nos permitiría obtener energía del vacío cuando todavía no se ha convertido en materia. ¡Infinita cantidad de energía!, que nos permitiría incluso crear materia y viajar a través de las estrellas.

Alguien voló sobre el nido del cuco (1975)

Jo camino entre núvols i tinc quatre amos que em vigilen. Un em diu una cosa, l’altre me l’ha repeteix. I així fins a quatre. Piu, piu. Nic, nac.
Quatre persones, quatre versions, una feina. Ooooooh.
El teclat no funciona, no queda paper, no tinc servidor. Ding, dong.
Un parla malament d’aquell. Aquell parla malament de l’un. I el gat pentina. Click, clack.
Jo caço mosques. No tens feina. No et mereixes el sou. Uiiiii!.
No et portaré mai més la contrària. Tens raó en tot. Un, dos, tres: ets el millor. Un, dos, tres: ets el millor i tots t’estimem. Dingo, dango.
Dia sí, dia també. Dia sí, dia també. Jo estic boig, tu estàs boig, ell està boig. Mira, mira. Allà, allà. Nooooo. Una sageta a l’esquena. Aaaaah!. Piu, piu. Nic, nac.
La mar és plana i el cel està roig. Surt el sol. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

31 nusos

Xicra aportada per Oriol

Obrir la finestra del tren

A la vora del Danubi

Un dia no podré viatjar. I aquell dia recordaré, tindré temps per fer-ho. Col·leccions de fotografies i anotacions en el quadern de viatge m’ajudaran. Recorreguts superficials per sobre de persones i llocs diversos. Cares i gestos. Maneres de vestir. Paisatges. Menjars. Costums. Extrauré pinzellades d’escenaris tan diferents. M’obsessionen els mercats, les esglésies, els cementiris, les botigues de queviures, sentir com bufa l’aire a la plaça del poble, les postes de sol, escoltar els sons desconeguts d’una conversa, la seva música o un campanar, les olors, perdre’m en el primer tramvia que passa, trepitjar els seus carrers en el meu anonimat fins caure extenuat, sentir-me estranger per creure’m com ells. Participar de la seva quotidianitat.
I aquell dia recordaré, tindré temps per fer-ho. Amb els peus ensorrats a la platja de casa, pensaré què deu ser de la parella es fonia en una besada, sincera i apassionada, a la vora del Danubi.

Un comiat a Pécs

The Casino Chronicle

Esa es mi baina

Amb cara d’admiració i respecte, m’ensenya el violí com brilla, el tapa amb el mocador florejat de seda i tanca l’estoig lacat en negre, on també hi desa el seu esperit, mentre m’explica la família de luthiers d’on prové aquesta joia tan preuada.
Quan sento un grup de violins tocant amb força i passió, m’imagino una dotzena, dues dotzenes d’homes i dones amb el cap recolzat, acaronant una caixa de fusta dolçament encorbada mentre freguen les cordes enèrgicament amb l’arquet, i entre ells l’Irving. Aïllat del món, de la família i dels amics. No pensa ni recorda. Expressa sense complexes l’espontaneïtat tan llaurada, la seva veritat. Són moments de llibertat, de sinceritat. Lluny de les injustícies i penalitats que l’envolten. Un refugi d’aquelles responsabilitats i obligacions tan incòmodes però necessàries per seguir tocant. Just fa un any es va divorciar, no crec que aconsegueixi els papers, ni sàpiga com trobar cap feina. Tampoc pensa que farà demà, ni li preocupa on dormirà la setmana vinent. Ell té un farcell i un violí, i una ànima per fer esclatar. Segurament li ha tocat viure en un món equivocat, potser per això gent com ell són tan necessaris al meu voltant.

Tú eres la razón de mi existir

Encara no saps què diràs diumenge abans dels postres; mentalment ressegueixes algunes de les xicres que has anat penjant cada dilluns. Penses en el dinar amb el que ens voldrà delectar na Cristina. Notes una bafarada d’aire calent des del túnel. D’aquí a 0:34 segons exactament, algú obrirà les portes. Entres amb la ment ocupada mentre t’assentes en l’únic lloc buit del vagó. Has tingut sort.
Una dona grassa i bruta dóna cops a una pandereta al ritme que marquen els seus peus en xancletes atrotinades, i el seu company de cabells enllustrats i ulleres esquerdades va obrint i tancant l’acordió amb ungles sense tallar, aguantant com pot un got de plàstic esperant alguna moneda. Tot d’una comencen a cantar, al mateix temps que la gent gira el cap i llegeix notícies sense interès. Fan que deixis de pensar i els escoltis amb atenció. Tanques els ulls. I et veus en una taverna molt petita, de sostres baixos, enteranyinada, recoberta de fusta molt fosca, esperant que algú li passi alguna capa de vernís. Només hi ha llum a l’escenari entarimat i a la barra. No més de mitja dotzena de bombetes vermelles. Estàs tot sol, en un banc també de fusta, amb un got de vi sobre la taula, i l’ampolla quasi buida. Amb un dit redibuixes la marca d’un plat del darrer client. Tens el cap recolzat sobre el palmell de l’altra mà mig plegada. Les llàgrimes et regalimen pel teu braç.
La seva veu és greu i aspre, castigada pel temps i el malviure. La qualitat tècnica suposo que és baixa, però hi ha sinceritat. La cançó és trista i t’emociona. Tu estàs content...
…Y es que ya no puedo dejar de verte.
Mi corazón se muere por tenerte.
Es que no puedo dejar de pensar en ti.
Por que tú eres la razón de mi existir…
...perquè vols cantar amb ells. Sentir. I esclatar. Trobar la llum al final del túnel. Però ja has arribat a Lesseps i has de baixar.

Una parada, en el camí a Busa

Accés a l'Infern

Explotar de pasta

Just a tres quarts de dues

El tomàquet somrient

Monotonizar la existencia

Dublinesca, Enrique Vila-Matas (1948)

Aunque hará bien en no olvidar que una persona sabia es aquella que monotoniza la existencia pues, entonces, cada pequeño incidente, si sabe leerlo literalmente, tiene para ella carácter de maravilla... O pensar lo que piensa ahora: que hará bien en monotonizar su existencia y tratar de buscar, donde pueda, esas maravillas ocultas de su vida cotidiana que, en el fondo, si quiere, sabe perfectamente encontrar.

Alguien que te quiera

Dublinesca, Enrique Vila-Matas (1948)

El libro habla de la euforia que le provocaba a Behan aquella enérgica ciudad en la que, al caer la tarde -seguramente la tarde de su propia vida-, se le hacía siempre patente que a fin de cuentas lo único importante en este mundo es "tener algo que comer y algo que beber y alguien que te quiera".

Tenir por a la vellesa

La Dama de las Camelias, Alexandre Dumas (1824-1895)

… y me decía que Dios había sido clemente con ella, puesto que no había permitido que llegara a sufrir el castigo ordinario, y la había dejado morir en medio de su lujo y belleza, antes de la vejez, esa primera muerte…

Una realitat

La Dama de las Camelias, Alexandre Dumas (1824-1895)

-Ah! -continuó con esa insistencia típica de la mujer que puede decir: "Qué razón tenía yo!"-. ¿Cree que basta amarse e irse al campo a vivir una vida pastoril y vaporosa? No, amigo mío, no. Al lado de la vida ideal existe la vida material, y las resoluciones más castas están sujetas a la tierra por hilos ridículos, pero de hierro, y que no se rompen tan fácilmente.

Un moment

Vola!

La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda (1908-1983)

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t'atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt... i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, vivien com si els haguessin matat. I vaig pujar l'escala amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m'hi vaig clavar d'esquena, respirant com si m'ofegués,...

Olor a terra

L'Amor és per sempre

Aixeco la persiana just perquè el sol pugui mirar-la amb tendresa entre els brodats de seda de les cortines, acabades de penjar. Li aparto els cabells d’argent per besar-la a la galta. Amb una tovallola de cotó, humitejada per la punta, li redibuixo suaument les marcades faccions del seu rostre, tots i cada un dels plecs del coll, li embolcallo les mans i emmotllo els estilitzats dits de pianista, que tan poc ha exercit. Desprèn un somriure de complicitat en l’acció, que no fa més que embellir aquests moments d’entesa secreta. Torno a fer-li un petó, aquest cop en els llavis. Baixa les parpelles lentament i m’aspira en profundes inhalacions. Restem quiets, sentint les nostres palpitacions. Oprimits sota la pressió del nostre pes. Els meus dits la desitgen. Vull notar la suavitat dels meus llavis en tots els racons del seu cos immòbil. La fricció de la pell. Moviments lents i pausats. Sincers, instantanis, sense inèrcies, absents de rutina i reflexió. Carregats de sentiments i veritat. Abocats al gaudiment del proïsme, perquè és també el nostre goig. Aspirem el darrer alè en cada besada. Despullem les nostres ànimes, de les que no tenim res a amagar. Tanca els ulls, s’encega i obtura les oïdes. Aguanta la respiració. Accentua el sentit del tacte i percep cada una de les carícies com si fos la darrera. Obre el seu cor i es lliura confiada. M’endinso obrint camí entre passadissos secrets. Dos cossos arrugats, ruïnosos i vells. Deteriorats, rònecs i espatllats. De musculatura fràgil i encarcarada. Desfets en l’amor i la passió. Savis en l’art del plaer. Propers a la felicitat. Estranys a complexos i tabús de joventut. Reposen, naturalment acoblats i entortolligats, entre violentes glopades d’aire fresc...

Una dama blanca

Resistint el temporal

Xicra aportada per Oriol

El temps d'un semàfor

El semàfor passa d’àmbar a vermell just en l’instant que decideixo canviar d’emisora, fart dels successos que donen per notícies. Poso punt mort amb Bad moon rising de fons. Miro per la finestra la gent que camina per la vorera del davant. Em sento espectador durant uns moments del show. M’imagino què pensa la gent quan surt de la boca del metro, mentre esperen l’autobús o acceleren el pas per arribar el menys tard possible a la feina. Pocs són els que s’aturen a conversar amb el que veuen cada dia en el mateix recorregut, recollir el paper que s’ha caigut mentre mengen l’ensiamada ensucrada no sigui que perdin uns preuats segons i se’ls hi posi vermell. Ningú pot parar. El ritme és frenètic. La cançó m’agrada i pujo el volum; en la meva bombolla vidriada només sento la cançó, i amb aquesta música la gent ha canviat d’expressió, tothom està content de fer el què fa, tothom riu, compren el diari i regalen un somriure al quiosquer, s’aturen al pas de vianants i conversen amb el desconegut del costat, l’ambient és fresc, hi ha ganes de fer coses, ningú s’arrossega, tot brilla i fa bona olor. Encuriosit i incrèdul pel que estic veient, abaixo la finestra del cotxe, i les notes desapareixen amb el fum de l’autobús que acaba d’arrencar al meu costat. Segurament, avui no tocava, la lletra no deu ser la més adient. Potser demà.

L'instant d'un gol

Fer volar coloms

Dues llunes a Sant Martí

Sant Martí

Accelera el pas discretament entre la gent mig aturada. Es guarda la pinta en els texans, a la butxaca del darrere, abans d’arreglar-se el coll de la camisa acabada d’estrenar i treure’s la pols de les sabates. Mentre l’observa, asseguda en el tronc sec de l’alzina, mirant la mar, travessa la petita plaça blanca assolellada, tot fonent-se. En veure’l, a la distància, enrojolada rere els seus cabells, no deixa de somriure fins el moment en que li dóna un petó en els llavis. S’acaricien els palmells mentre s’agafen de la mà, aguantant la respiració que no s’escapi cap bocí d’aquells instants, i marxen pel camí de ronda, amb la seguretat que avui serà un gran dia. La seva sinceritat tan cristal·lina, el desconeixement de la mentida, la felicitat dels ignorants, els permet gaudir d’un vol per sobre dels núvols que ens oculten la llum, tastar el paradís, dansar entre els estels, i, en mig de la follia, exhaurir l’infinit. Exhalen entusiasme i il·lusió. Passió per l’existència. Són anys de delit i desigs, per viatjar on els somnis són realitat. Lluny de la grisor i el costum. De l’insuportable mediocritat i l’extrema correcció.

Primeres passes

M'agrado

Aloma, Mercè Rodoreda (1908-1983)

No es penedia mai del que feia i estava segura que mai ningú no la podria canviar.

Donar sang

Solitud

Solitud, Víctor Català (1869-1966)

-Ah! Les viles, les viles...! Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i de dolenteria... M’estimi més un roc de la muntanya que tot aquei sementer de cases... Sense les viles cauria pas tant d’animeta a l’infern, ni viurien pas amb tant desessossec les familis... Mai m’hi som atrapat bé en aqueies estreteses, i sempre que hi vai, hi badi cercant el cel, com una oveia boja.

Posar-te el neoprè