Olor a terra

L'Amor és per sempre

Aixeco la persiana just perquè el sol pugui mirar-la amb tendresa entre els brodats de seda de les cortines, acabades de penjar. Li aparto els cabells d’argent per besar-la a la galta. Amb una tovallola de cotó, humitejada per la punta, li redibuixo suaument les marcades faccions del seu rostre, tots i cada un dels plecs del coll, li embolcallo les mans i emmotllo els estilitzats dits de pianista, que tan poc ha exercit. Desprèn un somriure de complicitat en l’acció, que no fa més que embellir aquests moments d’entesa secreta. Torno a fer-li un petó, aquest cop en els llavis. Baixa les parpelles lentament i m’aspira en profundes inhalacions. Restem quiets, sentint les nostres palpitacions. Oprimits sota la pressió del nostre pes. Els meus dits la desitgen. Vull notar la suavitat dels meus llavis en tots els racons del seu cos immòbil. La fricció de la pell. Moviments lents i pausats. Sincers, instantanis, sense inèrcies, absents de rutina i reflexió. Carregats de sentiments i veritat. Abocats al gaudiment del proïsme, perquè és també el nostre goig. Aspirem el darrer alè en cada besada. Despullem les nostres ànimes, de les que no tenim res a amagar. Tanca els ulls, s’encega i obtura les oïdes. Aguanta la respiració. Accentua el sentit del tacte i percep cada una de les carícies com si fos la darrera. Obre el seu cor i es lliura confiada. M’endinso obrint camí entre passadissos secrets. Dos cossos arrugats, ruïnosos i vells. Deteriorats, rònecs i espatllats. De musculatura fràgil i encarcarada. Desfets en l’amor i la passió. Savis en l’art del plaer. Propers a la felicitat. Estranys a complexos i tabús de joventut. Reposen, naturalment acoblats i entortolligats, entre violentes glopades d’aire fresc...

Una dama blanca

Resistint el temporal

Xicra aportada per Oriol

El temps d'un semàfor

El semàfor passa d’àmbar a vermell just en l’instant que decideixo canviar d’emisora, fart dels successos que donen per notícies. Poso punt mort amb Bad moon rising de fons. Miro per la finestra la gent que camina per la vorera del davant. Em sento espectador durant uns moments del show. M’imagino què pensa la gent quan surt de la boca del metro, mentre esperen l’autobús o acceleren el pas per arribar el menys tard possible a la feina. Pocs són els que s’aturen a conversar amb el que veuen cada dia en el mateix recorregut, recollir el paper que s’ha caigut mentre mengen l’ensiamada ensucrada no sigui que perdin uns preuats segons i se’ls hi posi vermell. Ningú pot parar. El ritme és frenètic. La cançó m’agrada i pujo el volum; en la meva bombolla vidriada només sento la cançó, i amb aquesta música la gent ha canviat d’expressió, tothom està content de fer el què fa, tothom riu, compren el diari i regalen un somriure al quiosquer, s’aturen al pas de vianants i conversen amb el desconegut del costat, l’ambient és fresc, hi ha ganes de fer coses, ningú s’arrossega, tot brilla i fa bona olor. Encuriosit i incrèdul pel que estic veient, abaixo la finestra del cotxe, i les notes desapareixen amb el fum de l’autobús que acaba d’arrencar al meu costat. Segurament, avui no tocava, la lletra no deu ser la més adient. Potser demà.