La Sansi

Sopa de pedres



Bon Nadal per a tothom, i penseu que tots depenem de tots.

Quan es pon el sol

El Mammma- mòbil

Constituir una empresa

Una opció

 

 

 

 

Vull parlar i escriure en espanyol, i que em respectin. Potser em dic de cognom García i em sento més català que qualsevol Puigferrat. Tinc ganes de posar a taula el millor vi Somontano pels meus convidats, perquè crec és millor que un Priorat. Sóc del Madrid per les seves 9 copes d’Europa. I no m’agrada mirar TV3 ni escoltar Catalunya Ràdio, per la falta d’imparcialitat. Tinc els diners a Bankia perquè em van fer una millor oferta. No sé si sóc d’esquerres o de dretes. De dalt o de baix. Crec en la diferència de pensaments i ideologies, en el seu respecte i comprensió. I vull ser independent perquè no tinc ganes que ningú em digui què haig de fer, ni escollir, ni dir, ni escoltar. Vull ser lliure en les meves decisions. No vull marxar perquè estigui malament, únicament vull estar millor. Només cal ser valent, obrir la porta i marxar. És la meva opció.



Espaguetis a la bolognesa

Tinc son, però vull sortir del llit. Avui necessito estar sol. No vull escoltar ni parlar, potser escriure. Agafo el cotxe i vaig a mirar el mar. Segueixo la carretera de Montgat a Vilassar. Avui és pla; potser alguna espuma davant el Bell- Esguard. Baixo i em cordo la jaqueta. Les mans a les butxaques i la caputxa. Plou una mica. Està preciós, com sempre. Però no em sé estar quiet. Torno a pujar al cotxe. La ràdio parla de comptes a Suïssa, polítics, atur, índex de mortalitat en accidents de tràfic. Vaig a comprar pa, i trobo lloc on mai n'hi ha. Aprofito per fer un cafè amb llet. Només els hi queda el diari d'ahir. Trec la llibreta i apunto el que veig. Les dependentes estan contentes, obren el forn i l’olor de farina omple el comerç. Un home amb barba Lincoln entra xiulant el brindis de la Traviata i demana un parell d’ensaïmades de cabell d’àngel, mentre dos jubilats comenten les vacances a Granada amb l’Imserso. La Juani, amb les sabatilles a quadres vermells, treballa en el torn de nit i es fa un esmorzar ràpid per ficar-se tot seguit al llit. Avui se sent enamorada de la tardor. El professor de vela porta les nàutiques descordades i només vol una barra de mig. Pago l’esmorzar i m’emporto un rodó de mig tallat i un parell de quart. El dia a voltat com un mitjó i a la 102.8 només parlen d’espaguetis: amb anxoves i tàpares, truita d’espaguetis, amb gules i trompetes de la mort,... i Antònia Font de fons. Surt el sol.      

Un diumenge amb amics

Los Surfones

L'Arc de Sant Martí

La petita poetessa, Ana A. (2005)

Vermell per dalt,
com quan fa un badall.
El segon taronja,
mentre mira una monja.
El tercer groc,
com el sol del Marroc.
El quart verd,
com el julivert.
El cinquè blau,
mentre un gat fa miau!
El blau fosc,
es passeja pel bosc.
I el morat,
parla amb un núvol daurat.

Una carta de mi Papi

La petita poetessa (Ana A., 2005)

 

Recuerda que siempre estaré a tu lado, y que usaré todos mis súperpoderes para que seas feliz, para que desarrolles todo tu talento, y para que puedas hacer en esta vida todo lo que imagines. Y cuando creas que no puedes hacerlo, yo te daré la mano, y juntos seguro que lo conseguiremos.

Te quiere, Papi.

L'important és participar

Avui nedo

Una, dues, tres, quatre, cinc, sis braçades i agafo aire. Una, dues, tres, quatre, cinc, sis braçades i agafo aire. Una, dues, tres,... Expiro l’aire amb el cap submergit entre fines bombolles. Amb pocs minuts quedo amarat de mar. La sal es filtre pels meus porus. I el meu cos ja forma part d’aquest entorn en moviment. Cada cop que inspiro, el sol m’acaricia el rostre, esperant-me cada sis braçades. Ni pensaments, ni cabòries, ni preocupacions. Únicament m’esforço per mantenir-me integrat en un medi estrany. Fins que aconsegueixo deixar-me, sense notar ni peus ni mans. Em desplaço despreocupat dels límits fins aproximar-me a l’infinit. Percebo sensacions de lleugeresa, satisfacció i benestar. Lluny de tot, a prop de res. Una onada em recorda on sóc. Miro el rellotge i penso que el meu cos segurament ja deu tenir ganes de trepitjar la sorra fina de la platja. Pujo per les roques de la vora. Em dutxo amb els ulls tancats de cara al sol. I camino tranquil·lament cap al meu Focus amb una energia renovada, pensant quina sort de tenir el mar a casa meva.   

Sortir-se de la fila

Un dinar a l'Ocata

Una parada en el camí de Ronda

Habitació 109

Viaje con nosotros

Salvatge

És possible que s'allunyi de mi. Ja no hi ha tanques que limitin la seva doma. Necessita córrer, al galop, desmesuradament. Travessar camps de flors, arribar al cim i passejar per la carena. Baixarà a la vall amb el cor alegre, i ens explicarà tot el que ha vist. Tornarà a marxar, sense sella ni morrió. Per sentir el vent i el cant dels ocells. Amarar-se de la pluja de la tardor més acolorida i assecar-se al sol. Em cridarà des del pic més alt mentre travessa núvols i boirines. Petjarà la rosada del matí i desplegarà les ales mentre admirem el seu vol, esperant la seva tornada. Tindrem preparada la bala de palla i la galleda d'aigua. Curaré les seves ferides, la raspallaré i la deixaré brillant com els estels que ens explica ha vist. I marxarà, perquè encara no els ha tocat.

The Fifth Element Ending

Un dia a Ramberg

Mitjanit a Trondheim

Les illes Lofoten

El sol ha decidit no anar a dormir aquesta nit. Però tenia fred i s’ha tapat. Hem fet un bon esmorzar amb ous remenats, bacon, salsitxes, torrades amb melmelada, llet fresca i sucs de fruita. L’únic autobús del matí ens ha portat a Reine, on hem agafat el primer i darrer vaixell- correu per donar una volta als diferents assentaments dels fiords. El dia emboirat l’hi ha donat un caire encara més màgic del que ja té aquest entorn tan natural. Petits caiacs voregen les faldilles dels monstres de roca. Cases aïllades es protegeixen als seus peus. I aquesta boira hipnotitzant et deixa sense alè, mentre l’energia es filtra per tots els teus porus. Les vistes abans no hi arribes són indescriptibles. Fa de mal explicar el què veus, perquè és més el què sents a mida que t’hi endinses. Són gegants adormits en el bell mig del mar de Noruega. Veient passar el temps sense immutar-se. Temps de guerres, també d’amor, de misèria i anys de bonança, tempestes i desgràcia, dies assolellats i grans banquets, tractats i desavinences. Empetitint-nos en la seva presència, aquests gegants pacients i generosos t’acolliran amb els braços ben oberts. Són vells savis que t’estimen amb força i tendresa, veritables i honestos, justos i bondadosos, que t’oferiran un lloc per a tu i els teus, on ni el vent hi tingui cabuda. Són els seus plecs i les seves arrugues, racons i resguards, on emparat i sota cobert faran escoltis a la teva ànima, quan una esgarrifant-se recorri tot el teu cos fins a fer-te cridar de goig i alegria, mentre omples els teus buits. Si les muntanyes tinguessin vida, on primer despertarien seria a les Lofoten.    

Família

Blat

Fer l'amor

El motor d'una Harley

La merla

Cada matí, des del racó de la cuina. Mentre esmorzo. Espero quan arriba la merla. Sensació de pau i serenor. També solitud.

Defensa de Howard Roark

El Príncep dels Embolics

Roberto Aliaga/ Roger Olmos

La gent que ha aprofitat l’atur per estar uns mesos al sol, es queixa que ara no troba feina.

La gent que no paga el bitllet de tren per prendre una copa en el Vins i Divins, obliga a RENFE a pujar els preus dels que el paguen.
La gent que atura el comptador de la llum perquè és massa cara, obliga a que el seu familiar pagui per ells.
La gent que estafa a hisenda, enganya al veí que no ho fa.
Que deixin ensorrar Bankia d’una vegada, Catalunya Caixa i totes les entitats en fallida perquè puguin sobreviure els que han fet la feina ben feta.
Que les administracions tinguin el coratge d’acomiadar a la gent que no necessiten.
La gent que es queixa perquè ara no poden pagar l’hipoteca, no haver demanat quotes a 40 anys que suposaven pràcticament el sou.
La gent que es queixa de la petita pensió, no haver treballat en negre tants anys.
Els que aixequen el crit contra famílies acomodades, pensin n’hi ha molts que han triat el seu benestar material davant el temps perdut abraçant els seus fills.
A mi també un dia em tocarà el rebre, però ara mateix em queixo i crido contra els paràsits i incompetents a consciència. Contra els estafadors de tota mena, mentiders, mags de l’engany. Els que lluiten per una justícia social que només pensa en la seva particular i individual millora. Són els prínceps dels embolics.

Una abraçada

La mare

Mur

Blanc

J. P., rodamón

He conegut un home sol. Sense cap altre sostre que el cel blau, ni altra terra que la que trepitja. Un barret, els pantalons arremangats amb un plec i una camisa acabada de sargir. No té cap maleta, ni tampoc la necessita. Desconeix cap possessió més que l’aire que respira. I li agrada passejar per camins sense fites. Avui estar assegut en una cadira blanca encara bruta pel fang de la pluja d’ahir, amb quatre branquillons de romaní a la mà. El pardal de cada tarda avui no ha vingut a veure’l. Tanca els ulls prenent el sol mentre cau la tarda darrera les muntanyes de La Conreria. Aquest vespre l’espera un plat calent a taula, un crostó de pa al costat dels postres i el got de vi. Acaba de sopar quan la nit desperta, curulla d’estels que il·luminen les seves passes. S’eixuga la cara amb la màniga de la camisa abans d’anar cap al llit de llençols nets i suaus, acabats de planxar. No sap què li espera quan s’aixequi el dia, tampoc li preocupa. Amb un farcell a la mà i un somriure en el rostre continuarà el seu camí sense direcció, passejant pel món que es va trobant. Entre gent plena de records, que esgarrapen els segons de cada dia com si fossin els darrers, porucs davant la desconeixença i l’avenir.

Camí a Lles

En el camp

Carxofes a Teià

Popular escocès

Pots plorar perquè ha marxat
o pots somriure perquè ha viscut;
pots tancar els ulls i resar perquè torni
o pots obrir-los i veure
tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit
perquè no la pots veure o pot
estar plè de l'amor que compartireu.
Pots plorar, tancar la teva ment,
sentir el buit i donar l'esquena
o pots fer el que a ella li agradaria:
somriure, obrir els ulls,
estimar i seguir.

Dídac Piquer

Buscando desesperadamente el paraíso perdido que siempre ha estado delante de nuestras almas.

Dídac Piquer
Shaper
Fundador de Montjuïch Surfboards

Sortint de la boira

Only the lonely

Chris Isaak (1956)
Plaça del Pi. Custo. Trobo la camisa i la dependenta. Unes Nike blau de lluna. Pujo Les Rambles per a tornar-les a baixar. La Boqueria. No encaixo en la multitud, ni tan sols el meu anonimat. Estic incòmode. M’escolto les passes i com respira l’ànima rasposa. Tinc ganes d’un italià. La Perla Nera. Un parmesà, bons macarrons al dente, tot regat amb el lambrusco Dell’Emilia. Un tiramisú de l’àvia i el limoncello. No tinc previsió, ni em passa el temps. Estic en blanc. Només vull l’escalfor del sol, les restes que quedin en algun racó d’aquest Gòtic que m’enamora. I així caic en un univers ple de molt, fins i tot de buit. Em sento sol. Vull estar sol en la meva soledat. M’assec al costat de Sant Josep Oriol, no sé per què. Em trec les ulleres, em tapo la cara i ploro fins sanglotar. Acaba la cerimònia i marxo alleugerit de no sé quin pes on les meves Nike em portin. El verd fashion de la camisa combina amb el vermell del nas de pallasso, i suposo que amb els carrers del voltant de la plaça perquè ningú s’estranya. Únicament han brillat els ulls d’aquella nena plena de somnis. Sense saber quantes voltes ha donat la minutera marxo a casa amb l’ànima esculpida, fina i suau, amb ganes d’irrigar tot l’amor que porto dintre. Vull estimar. Repartir a cabassos alegria i bon humor. Lluny de l’amargor i el ressentiment de la gent sense esperança, grisa i turmentada per la seva sort, de la gent que no creu. Perquè jo crec, I believe in a beautiful day.

Azul turquesa, como tus ojos

Fer la migdiada en el sofà

Pujar l'onada

La responsabilitat és només teva

La manifestació diu:
- Retallem als bancs i al clericat!
El capellà diu:
- Apropeu-vos als pobres i miserables, allunyeu-vos de les forces del mal i del dimoni. Ell és el culpable. I avui, el Satanàs del segle XXI són els banquers, els autèntics causants de la misèria actual...
La gent pensa:
- Doncs, cremem-los!!!

El gris li escau al Barri Gòtic. Les fotografies en blanc i negre. El cel tapat no deixa lluir el sol, avui no serà el protagoniste, no és el seu dia. Les gàrgoles calcàries continuen vigilant la plaça i el lledoner pica les finestres a primera hora del matí en senyal de benvinguda. M'agrada el so de l'aigua a pressió contra els carrers. El reflex de la gent en el paviment moll pasejant sense por al pas del temps. Estirat en el llit, tot nu, des de l'habitació 301, m'imagino amb plaer com formo part d'aquest escenari, tot sentint les campanes cridant als parroquians de les dotze.

Núvols

Un matí a la pista

Dinar de Reis

Corredisses de nens amb joguines a les mans i els peus bruts del galliner. El iaio ha trobat la fava. I en Jordi porta la corona al cap. La tia treu una altra safata amb neules i més torrons, mentre en Josep Maria recull el darrer plat d’arrós amb gall dindi amb restes d’escudella. La iaia agafa la capsa de les fotografies ja esgrogueïdes de cada Nadal tot repassant històries familiars sense data de caducitat. Un glop del cava d'aquella panera i un got de ratafia del tio José. Així em passa el dinar, al costat de l’escalfor del foc, mig endormiscat, arraulit per les converses plenes d’anys i el petar de la llenya del pi de casa seva.

Any nou

És any nou i estic mig estirat en el sofà de casa amb el sol a la cara. Escolto en Llach, i amb aquesta cançó em ve al cap un passeig en família amb un bon amic per l'Empordà.

El meu amic el mar
té la calma d'un déu adormit,
quan la meva nau busca recer
a l'illa del seu pit.
El meu amic el mar
té el coratge d'un déu exaltat,
i quan s'omple d'aire el meu velam
seguim un joc incert.
I, tanmateix, potser
el gep de l'onada acabarà
amb tot el meu somni desitjós
d'anar a aquell port d'atzars.
El meu amic el mar
és l'immens bressol de tots els blaus,
i en el seu va-i-vé de so i color
aprenc el poc que tinc.
És per això que mai
no em podré allunyar del seu batec,
i fidel viuré amarinat
fins acabat el vent.