No hi ha hora, ni moment ideal. Ve quan ve. És de les poques coses que no pots escollir. I quan et ve a buscar has de marxar amb ella. No té espera.
El pitjor del cas és veure com la gent ho accepta, com miren la teva marxa, sense canviar res de la seva rutina, perquè tampoc poden canviar-la, no hi ha res a fer. Perquè saben que també els hi tocarà. Però el més cruel és saber que estan allà asseguts, literalment asseguts, repetint els mateixos moviments fins l’infinit, comptant les rajoles de l’habitació, recordant trossos del passat, ensumant la mateixa flor de plàstic tot el dia, mirant quan quiets estan els núvols de la litografia, plegant el tovalló de paper una vegada rere una altra, acariciant-se la mà que ningú acaricia, estimant una nina de porcellana que ningú estima, besant una fotografia de la filla que no ha pogut venir, estan esperant el moment; perquè si estan allà és per això, no per res més. Si entren, ja no surten. És una sensació d’angoixa, claustrofòbia. Estar viu dins el taüt. I per molt que rasquis la caixa, l’esgarrapis, continues dintre. Ni una escletxa de llum, ni un bocí d’aire fresc. És un vagó cap a l’aniquilació. Potser forma part d’un extermini ocult. Però això sí, ben empastillat per no deixar d’estar assegut comptant les rajoles de l’habitació, recordant trossos del passat, ensumant la mateixa flor de plàstic tot el dia,...
- Com va?.
- Amb molt dolor. Tot el dolor que pots sentir quan saps que estàs empresonat . Amb el cap clar i prou coneixement per saber de la teva dependència, i que no sortiràs d’aquest lloc estrany. Lluny de casa i dels teus. Dia rere dia, hora rere hora, minut rere minut. L’angoixa de la no llibertat. Doncs així és com em va.
I amb els ulls desorbitats cridava pel dolor imaginari que li proferien aquelles bates blanques que passejaven a la llunyania de la seva ment. Un crit que demanava pietat, necessitava sentir-se lliure per alguns instants. No podia fugir d’aquelles cadenes més fortes que qualsevol acer, que la tenien lligada en un racó de la seva consciència. Salveu-la, si us plau. Renunciava a la seva dignitat, al seu orgull, per assaborir moments de felicitat. Donem-li, fins i tot si cal, l’odiable compassió dels vençuts perquè tingui una xicra de plaer.
lunes, 31 de marzo de 2008
martes, 25 de marzo de 2008
Moments de passió
La gata sobre la teulada de zenc calenta, Tenessee Williams (1911-1983)
Saps?, si jo cregués que no has de fer-me l’amor mai més, mai més, baixaria a la cuina, cercaria el ganivet més llarg i esmolat que hi hagués i me l’enfonsaria al mig del cor, t’ho juro, que ho faria!
Però a mi em manca l’encant del vençut, encara sóc dalt del ring i estic disposada a guanyar! Què ha de fer la gata damunt la teulada de zenc calenta? ... Tant de bo ho sabés ... Suposo que s’hi ha de quedar tant de temps com pugui ...
Saps?, si jo cregués que no has de fer-me l’amor mai més, mai més, baixaria a la cuina, cercaria el ganivet més llarg i esmolat que hi hagués i me l’enfonsaria al mig del cor, t’ho juro, que ho faria!
Però a mi em manca l’encant del vençut, encara sóc dalt del ring i estic disposada a guanyar! Què ha de fer la gata damunt la teulada de zenc calenta? ... Tant de bo ho sabés ... Suposo que s’hi ha de quedar tant de temps com pugui ...
jueves, 20 de marzo de 2008
Encara estarem vius
Camí de sirga, Jesús Moncada (1941)
Els llaüters començaven a distingir els tripulants abocats a la barqueta; eren, efectivament, l’enginyer Ponç, director d’una indústria química de Flix, i la seva dona. El matrimoni aprofitava sovint el vent de mar per enlairar-se amb el baló i remuntar l’Ebre. Quan el globus es trobava al recte de l’arbre del llaüt, van sentir la veu de l’aeronauta:
- Nelson, Nelson! ¿Em sents, pirata del dimoni?
- Sí, senyor enginyer! ¿Què hi ha?
- Us veig molt tranquils. ¿Que no ho sabeu?
- ¿Què hem de saber?
- Hem guanyat! El rei ha fotut el camp a l’estranger i acaben de proclamar la República! Visca!
- Visca! – havia corejat la tripulació del Neptú.
El vent allunyava ràpidament el globus. Encara sentiren un altre crit de victòria de l’enginyer i van veure onejar el mocador de la seva dona. Però l’Arquimedes Quintana, que tantes vegades havia proclamat la República en les nits enyorades de L’Edèn, no va adonar-se de res. Entre ell i les coses havia passat la dalla invisible de la mort.
Els llaüters començaven a distingir els tripulants abocats a la barqueta; eren, efectivament, l’enginyer Ponç, director d’una indústria química de Flix, i la seva dona. El matrimoni aprofitava sovint el vent de mar per enlairar-se amb el baló i remuntar l’Ebre. Quan el globus es trobava al recte de l’arbre del llaüt, van sentir la veu de l’aeronauta:
- Nelson, Nelson! ¿Em sents, pirata del dimoni?
- Sí, senyor enginyer! ¿Què hi ha?
- Us veig molt tranquils. ¿Que no ho sabeu?
- ¿Què hem de saber?
- Hem guanyat! El rei ha fotut el camp a l’estranger i acaben de proclamar la República! Visca!
- Visca! – havia corejat la tripulació del Neptú.
El vent allunyava ràpidament el globus. Encara sentiren un altre crit de victòria de l’enginyer i van veure onejar el mocador de la seva dona. Però l’Arquimedes Quintana, que tantes vegades havia proclamat la República en les nits enyorades de L’Edèn, no va adonar-se de res. Entre ell i les coses havia passat la dalla invisible de la mort.
lunes, 10 de marzo de 2008
Gràcies, senyor
Camí de sirga, Jesús Moncada (1941)
Mentrestant, el Romaguera replicava a l’alcalde. Sense abaixar la cresta, el terratinent condemnava altres perills de la llepra dels diners, deia penjaments dels minaires, preveia conflictes fins i tot a la fàbrica d’extracte, model de pau fins aleshores. ¿Qui pararia més endavant els obrers si de bon principi no atallaven les seves pretensions? S’havia de fer entendre a la púrria que havien d’agrair el sou que rebien; s’havia de desarrelar –insistia, inquisitorial i amarg, amb el suport pompós del baró- la mala herba ...
Mentrestant, el Romaguera replicava a l’alcalde. Sense abaixar la cresta, el terratinent condemnava altres perills de la llepra dels diners, deia penjaments dels minaires, preveia conflictes fins i tot a la fàbrica d’extracte, model de pau fins aleshores. ¿Qui pararia més endavant els obrers si de bon principi no atallaven les seves pretensions? S’havia de fer entendre a la púrria que havien d’agrair el sou que rebien; s’havia de desarrelar –insistia, inquisitorial i amarg, amb el suport pompós del baró- la mala herba ...
lunes, 3 de marzo de 2008
Hipocresia
Wagons-lits, Joan Agut (1934)
Mentre que a Alemanya els nazis es feien netejar les botes a llepades pels malaurats jueus, a París, Londres i Nova York la bona gent omplia els cinemes i teatres i al Vaticà pensaven en una altra cosa. El món, ja ho he dit, no m’agrada, però és el que m’ha tocat viure i un no pot renegar del seu temps.
Mentre que a Alemanya els nazis es feien netejar les botes a llepades pels malaurats jueus, a París, Londres i Nova York la bona gent omplia els cinemes i teatres i al Vaticà pensaven en una altra cosa. El món, ja ho he dit, no m’agrada, però és el que m’ha tocat viure i un no pot renegar del seu temps.
Amor sense sexe
Wagons-lits, Joan Agut (1934)
Va ser una nit estranya. Ni la Zelda ni jo no vam dormir. Ens vam passar hores i hores abraçats, besant-nos amb tendresa, immersos en el silenci. Els nostres cossos s’ajustaven com si formessin part d’un mateix organisme, encara que no féssim l’amor. Tampoc no parlàvem. Ens limitàvem a lliscar pels meandres del silenci, com dues fulles unides que s’endú el riu. Mai no havia experimentat una pau tan profunda. No pensava en res, com si tot d’una la ment s’hagués congelat. M’abandonava a l’abraçada que defugia el pas del temps, en una mena d’instant etern. Era com assaborir la immanència de l’ara. Tenia la sensació de viure un miratge o un miracle que es produïa al marge de la voluntat.
Va ser una nit estranya. Ni la Zelda ni jo no vam dormir. Ens vam passar hores i hores abraçats, besant-nos amb tendresa, immersos en el silenci. Els nostres cossos s’ajustaven com si formessin part d’un mateix organisme, encara que no féssim l’amor. Tampoc no parlàvem. Ens limitàvem a lliscar pels meandres del silenci, com dues fulles unides que s’endú el riu. Mai no havia experimentat una pau tan profunda. No pensava en res, com si tot d’una la ment s’hagués congelat. M’abandonava a l’abraçada que defugia el pas del temps, en una mena d’instant etern. Era com assaborir la immanència de l’ara. Tenia la sensació de viure un miratge o un miracle que es produïa al marge de la voluntat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)