lunes, 28 de abril de 2008

Estar en els núvols


Un matí qualsevol

Surto lleganyós de casa, les ulleres brutes i els quatre pels que tinc mal orientats. M’he tallat a l’afaitar-me; segur que em deixo el tros de paper de wàter enganxat a la ferida fins l’hora del cafè . La corbata té una taca. Un mitjó blau i l’altre negre; me n’adono quan el botó dels pantalons s’esfilagarsa mentre em cordo les sabates sense raspallar, i la carmanyola mal tancada em vessa l’oli del lluç a la bilbaïna. Plou i no porto paraigües. Ja són les vuit, faig tard i només falten quatre minuts perquè passi el tren farcit de gent molla, i se m’emboirin les ulleres a l’entrar, aniré dret i no podré acabar de llegir el llibre perquè tindré la mala sort de ...

-Bon dia.
-Bon dia! (Fins abans de veure’t hi havia alguna possibilitat) .
-Quina casualitat.
-Si, si. Ara feia temps que no ens vèiem (Tampoc en tenia cap necessitat) .
-Cap al tren? A treballar?
-Sí, senyor. (Cap on vols que vagi, a la platja, a treure el caiac?).
-Quin temps tindrem avui?
-Diuen que després d’aquestes quatre gotes sortirà el sol (Efectivament: no hi ha tema de conversa).
-... ixxx! Llàstima, perdrem el tren per ben poc; i sembla que va buit.
-No passa res. N’hi ha cada cinc minuts. A més, així podrem xerrar una estona (De què? De les vacances d’estiu? De la berbena de Santa Rosa al Casino?) .

Si a l’andana estigués el meu germà, tindria l’excusa perfecte per desempallegar-me d’aquest dropo; o potser baixa d’aquí a un parell d’estacions ...

-Mira! El teu germà.
-És veritat. Anem (El coneix. Ara ja no hi ha remei).
-Si, anem. A veure que ens explica (Això ja no ho suporto més. Un l’aguanto, però els dos germans junts, pot ser infernal. Són ells tan savis i graciosos! Sobretot quan s’han deixat el paper de wàter enganxat a la ferida! Ja!).

jueves, 24 de abril de 2008

Un regal del Poeta d'Hostafrancs

Pels dilluns escriu aviat,
i cada mot un gest,
cada frase una mirada.
Escriu cada dilluns aviat
i en tant que puguis
omple el buit de les paraules.
Cada síl·laba un poc
de la persona animada.

Xicra aportada per Jordi Brufau

lunes, 21 de abril de 2008

Collits i a la cassola


Llibertinatge

El llibertí, Eric Emmanuel Scmitt (1960)

DIDEROT (amb nostàlgia)
Tu ets com tots els joves: esperen el gran amor i la filosofia autèntica. En singular. Tot en singular. És aquest, el defecte de la joventut: el singular. Us penseu que només hi haurà una dona i una moral. Ah, la passió de les idees simples, quant de mal que ens pot arribar a fer, a tots plegats! ... Però no existeixen ni una única dona ni una única filosofia. I si mantens el cap clar, hauràs de papallonejar. Com decidir l’indecidible? Transformar les hipòtesis en certeses, quina pretensiositat! Desempellagar-se de totes les idees per una de sola! El fanatisme no té un altre origen que aquest. Sigues lleuger, amic Baronnet. Abandona el teu talent al seu llibertinatge. Vés-te’n a dormir amb la d’aquí, desperta’t amb la d’allà –parlo de les idees-, deixa la d’aquí per una altra, ataca-les totes, no et lliguis a cap d’elles.

Des del punt de vista de l’individu, Diderot afirma una moral permissiva i llibertària. Tot és permès excepte allò que ens perjudica, a un mateix i als altres. Ja no hi ha referents divins ni religiosos dels quals haurien de dependre els nostres comportaments. ... El matrimoni no s’ha d’entorpir amb un absurd jurament de fidelitat, perquè el desig és diferent, plural, canviant, i limitar-lo seria contra natura.

lunes, 14 de abril de 2008

Cançó de bressol

Cancioncillas del jardín del Edén, Dona, dona, Sholem Secunda (1894-1974)

Es un ternerito subido a un carro,
atado con una cuerda.
Allá arriba, en el cielo, un pajarillo vuela,
se divierte y revolotea por todas partes.
El viento ríe en los trigos,
ríe y ríe y ríe.
Ríe todo el día y la mitad de la noche.
Dona, dona, dona, dona, …
El ternerillo muge, el campesino le dice:
- ¿Quién te manda ser un ternero?
Podías haber sido un pajarillo.
Podías haber sido una golondrina.
A los pobres terneros se les ata
y se les lleva al matadero.
Pero el que tiene alas puede volar lejos.
Y no es esclavo de nadie.

Una primavera de vidre


Xicra aportada per Glòria Rius

lunes, 7 de abril de 2008

Fer un bon tec a la terrassa de casa


Om

Siddharta, Hermann Hesse (1877-1962)

Pues ahora veía a los hombres con otros ojos: quizá con menos altivez e inteligencia que antes, pero en cambio con más calor, curiosidad e interés. Cuando transportaba viajeros comunes y corrientes –hombres niños, mercaderes, guerreros, mujeres del pueblo-, ya no los sentía tan lejanos como antes: los comprendía, comprendía y compartía su existencia no guiada por ideas u opiniones, sino exclusivamente por instintos y deseos, y se sentía uno de ellos. Aunque se hallara próximo a la perfección y aún se resintiera de su última herida, tuvo la impresión de que esos hombres niños eran sus hermanos; sus vanidades, deseos y absurdos caprichos habían dejado de ser ridículos a los ojos de Siddharta. Sí, le parecían comprensibles y dignos de estimación e incluso de respeto. El amor ciego de una madre por su hijo, el orgullo insensato y ciego de un padre presumido por su único hijito, el afán desenfrenado e incondicional de una joven frívola por adornarse y atraer las miradas admirativas de los hombres, todos estos impulsos, todas estas chiquilladas, todos estos instintos y apetitos simples y necios, pero increíblemente fuertes y llenos de vida, de una eficacia intensísima, todas estas cosas no eran ya para Siddharta simples chiquilladas. Se dio cuenta de que los hombres vivían por ellas: por ellas los veía realizar proezas gigantescas, hacer viajes, declarar guerras, sufrir padecimientos infinitos, soportar toda suerte de fatigas; y justamente por eso ahora podía amarlos; en cada uno de sus actos y de sus pasiones descubría la vida, lo animado, lo indestructible, el Brahma. Dignos de amor y admiración eran estos hombres por su ciega fidelidad, por su fuerza y tenacidad no menos ciegas. Nada les faltaba. El sabio o el pensador sólo los aventajaba en un detalle único e insignificante: la conciencia, la concepción de la unidad de todo lo viviente. Y el mismo Siddharta llegaba a preguntarse a veces si este conocimiento, si esta concepción eran realmente tan valiosos como se creía, si no serían a su vez una chiquillada de los hombres pensantes, de los hombres niños pensantes. En todo los demás aspectos los hombres mundanos eran iguales a los sabios y a menudo hasta superiores a ellos, del mismo modo que los animales, dada la seguridad infalible con que cumplen ciertos actos dictados por la necesidad, pueden parecer, en muchos casos, superiores a los hombres.


Xicra aportada per la Condesa Olenska