El cisell que treballa la pedra per alliberar la flor empresonada. La llum en la foscor. Qui em poleix les arestes que no deixen veure aquells racons plens de sol. La fada que em redescobreix i amb qui recordo, per reviure amb consciència, moments que em fan bategar el cor. La clau de la caixeta on tants tresors hi tinc guardats. Amb ella m’ha amarat el silenci. El vent. Les carícies de la sorra.
És una ondina de pell blanca i setinada que dansa confiada en l’infinit abisme, qui l’acull amb tendresa . Sinuosa serpenteja, seduint les barbes del vell Posidó. Lliure juga entre sirenes i nimfes de mars i oceans, cercant una ànima amb qui compartir el seu temps. Desitjosa. Tanca els ulls i somriu, deixant-se pentinar per la brisa que desperta l’onatge... qui se l’enduu mar endins sense rumb ni direcció, sense límits ni contenció.
