Guanyar un partit de futbol

Sentir els clàxons dels cotxes. Tothom et saluda i crida. L’eufòria i l’exaltació es passeja pels carrers. Escassos minuts de felicitat ens fan volar entre la gent. L’avi canta. Alegria. Estem satisfets. Volem saltar fins al cel i menjar-nos tots els núvols, agafats a qualsevol dels petards que van llençant. La gent, en un atac de follia contínua, cridem fins quedar-nos sense respiració. Passejar pel poble en busca de la complicitat del moment. Córrer entre cotxes plens de festa. Ningú té cap problema ni pensa en el futur. Tots som iguals. Banderes. Senyeres i estelades. Visca tot en el què penso. Som els millors. Vull embogir i perdre el control i el sentit de la realitat. M'aturo i agafo aire. Just en el moment que s'allunyen uns càntics perduts, buscant companyia. El darrer petard que tanca la nit. Un cotxe desorientat passa. I acluco els ulls en el silenci del meu llit, mentres aquesta felicitat fictícia m’abraça suaument.

Amor a un jardí

El vol d'uns àngels

Unes mandonguilles

Havanera, Francesc Bodí (1963)

La gent va continuar congregada a les portes de la casa gran fins que Guadalupe va anunciar una nova tongada de safates, aquesta volta atapeïdes de mandonguilles. L’aspecte de les pilotes era ben normal, per fora tothom va reconèixer aquell menjar de carn picada, però en provar-lo una ventada aromàtica els va recórrer el sistema digestiu amb un efecte tan delitós que ben pocs van poder estar-se d’amollar un rastre de gemecs. Guadalupe, que encara romania dins de la cuina, va sentir aquell concert de sospirs i alenades i va pensar que potser la seua generositat a l’hora d’aplicar-li les espècies havia provocat una orgia inesperada entre els comensals. Va eixir tota espantada, esperant trobar-se Déu sap quines escenes libidinoses, però només va trobar una ovació atronadora que li va demanar més mandonguilles.

Lila

86cm de llobarro

La meva caseta

Hi havia una vegada en un petit poble de l’Empordà una bonica caseta on tothom hi tenia cabuda, no molt lluny dels prats més bonics que mai hagi vist ningú. Allí hi vivia una parella ni molt jove ni molt gran, ni molt guapos ni molt lletjos, ni molt rics ni molt pobres, ni molt espavilats ni molt aturats, però eren tan feliços com graaaans persones. Ningú no entenia com era possible ser tan feliç essent tan normals. Encuriosits per l’explicació, la germana i el seu marit hi van fer una visita. No parlaren de res en concret ni de res en general, res especial. La germana però, mentre anava guaitant tot el seu voltant revivia moments d’infantesa quan compartien habitació i converses a peu de llit a casa dels pares: la gespa, la bassa amb peixos i gripaus, el llimoner, l’enciam, la tomatera, els ocells, la tortuga, els gats, el gos, els esquirols, les peixeres, el pot de llaminadures, els armaris plens de fantes i coca-coles, el billar, el futbolín, la televisió més gran de la botiga, la wi, el llarg sofà, la barbacoa… No us imagineu ni grans jardins, ni el millor billar, ni poder fer gaires amanides amb el seu hortet o grans costellades amb la barbacoa, però resulta que totes les il·lusions de quan eren petites estaven fetes realitat. Lluny de les convencions i dels costums del voltant, no sabien contenir els seus desitjos. Sempre feien el que tenien ganes de fer, no pensaven en les opinions dels demés.
I mentrestant, la germana i el seu marit, amb els tres fills enfilats en el cotxe de camí de tornada, no van saber contestar a la pregunta de la nena: quan sigui gran podré ser com ells?