Si vols saber com ha anat el viatge, pregunta’m sense por. Et diré que he après. Que he recollit moments i experiències. Quan viatjo arreu, la meva ment s’obre de bat a bat. Percep cada instant. Fotografia tots els detalls. I s’amara de mil emocions. Es fa difícil d’explicar, perquè no tenen forma ni color. Ni pes ni mida. No són música. No són olors. Tampoc tenen gust. Et diria que s’ha de viure per entendre-ho... però potser en tens prou amb el meu somriure i les radiacions de llum que emano quan ho explico:
M’agrada quan la gent somia mirant la lluna reflectida en el Yenisei o una posta de sol sobre el Baikal. Les guspires en els ulls de qui té il·lusió en nous projectes, de camí a Harbin. La curiositat per descobrir el desconegut en una conversa qualsevol. La felicitat en l’innocència d’un dibuix o d’un escrit. L’estètica i composició del tren quan serpenteja la taigà de Sibèria. La saviesa de la vellesa en el silenci de les hores. La dignitat i la bellesa de Rússia. La pau en el temple budista de Chità o en un passeig per l’Amur. La tendresa del plor en un comiat a l’estació d’Irkutsk. L’amor d’una parella moscovita quan s’agafen les mans. L’alegria per un ram de flors en l’andana de Habarovsk. La serenor d’un bany en el mar del Japó. L’entrellat de vies, passatgers, mercaderies, ponts i badies a Vladivostok. I tornar a casa amb l’ànima plena... al teu costat.
