La bellesa subjectiva

En la nit més negra em pot encegar la llum. El desert ple de res, omplir-me el pit fins a esclatar. La multitud de la ciutat, ensordir-me en el silenci més absolut.

Si tinc la sensació que tot el que m'envolta transpira bellesa, no sempre és culpa de l'entorn, ets tu quan m'acompanyes, aquell estel que esquerda la foscor.

Un llibre a Cuesta de Moyano

 

Cobertes desgastades, envellides i plenes de pols. Lloms amb sanefes daurades es mostren ufanosos al pas dels vianants. Fulles corcades, de tacte aspre, esgrogueides i necessitades d'alguna carícia . Aquella olor a resclosit que es genera després dels anys. Perdre's entre mots dels que ja no recordes el significat, però t'enamora la seva sonoritat, música sublim. El plaer de llegir per llegir, sense altre sentir... 

Uns riures per Olot

No cal embriagar-me en la voluptat. Ni desitjar el que em manca. Des de la tranquil·litat que em concedeix l'haver après a no necessitar més del que ja gaudeixo (potser perquè ho tinc tot), esclato de riure. M'ofego entre llàgrimes de felicitat. I, per fi, em volatilitzo i desaparec exultant entre ànimes amoroses.

 

Sol

Avui fa fred. El cel està encapotat. Potser les muntanyes es despertaran enfarinades. Els carrers són buits. I ningú m'espera.

Les terrasses recullen les taules. Les persianes cauen. Els porticons es pleguen. I ningú m'espera.

Les llars fumegen. Els coberts repiquen en els plats abans de cada xarrupada. 

La mare crida. El nen juga. I jo sóc aquella ombra que llangueix al final del passadís.