domingo, 17 de julio de 2016

Santa Carme




La majoria de vegades, la música que tinc de fons, s’ajusta als sentiments que vull expressar quan escric. O potser escric segons on em porta la música que escolto?. Avui, si hagués de posar-hi una cançó, escolliria Capricornia o If loneliness was art, d’Allo Darlin. Serenament content. M’atreviria a dir, feliç. Però mai sense excedir-me. Amb mesura i correcció. Una existència estable que s’aixeca sobre uns fonaments, prou forts i també flexibles, preparats per suportar terratrèmols en edificis que foraden el cel. Aquella resistència infinita que et dóna força i equilibri, per lluitar i fer les coses ben fetes malgrat el temporal. 
Però quan em rellegeixo el que he escrit, tinc ganes d'escoltar Crash de The Primitives a tot volum, una vegada i una altra, fins que rebentin els vidres de totes les finestres que no es vulguin obrir, fer esclatar tots els límits i sortir amb la Laia i l'Adrià a jugar al Veig, veig per Santa Madrona.

lunes, 11 de julio de 2016

Vull plorar

No recordo què he fet aquests darrers anys. Els dies han passat i no sé per on he caminat. Ple de moments i fites, puntuals i esporàdiques, que no deixen cap pòsit més que una fotografia esgrogueïda o un escrit. No sembla que tingui cap projecte ni recorregut. Estic quiet i el món roda igual. Assegut veig els meus fills a tota velocitat, patint per la seva felicitat. El temps ple de buits que m’atrauen amb força. No haver-me de justificar de res a ningú. M’excita fer el que vull i quan vull. Enyoro una carícia. Agafar-te de la mà. Res em fa por. Ni quedar-me sol en el bell mig del desert amb la meva ànima. En el meu món tot hi té cabuda. Cada cop crec menys en les veritats que ens hem creat. No tinc ganes d'opinar de res. Tots tenim un discurs que respon als nostres interessos. Tot és qüestionable i relatiu. Sensació de deixar-me portar, fluir segons la corrent del riu. Sense cap ús. Vull abraçar-te. També vull plorar, però no puc.