La majoria de vegades, la música
que tinc de fons, s’ajusta als sentiments que vull expressar quan escric. O
potser escric segons on em porta la música que escolto?. Avui, si hagués de
posar-hi una cançó, escolliria Capricornia o If loneliness was art, d’Allo Darlin.
Serenament content. M’atreviria a dir, feliç. Però mai sense excedir-me. Amb mesura i correcció. Una existència estable
que s’aixeca sobre uns fonaments, prou forts i també flexibles, preparats per
suportar terratrèmols en edificis que foraden el cel. Aquella resistència
infinita que et dóna força i equilibri, per lluitar i fer les coses ben fetes malgrat el temporal.
Però quan em rellegeixo el que he escrit, tinc ganes d'escoltar Crash de The Primitives a tot volum, una vegada i una altra, fins que rebentin els vidres de totes les finestres que no es vulguin obrir, fer esclatar tots els límits i sortir amb la Laia i l'Adrià a jugar al Veig, veig per Santa Madrona.