L'últim sopar

Amor incondicional

Si mai sabeu com fer-me feliç, estigueu amb mi només un matí. Compartiu taula i un esmorzar. Un camí i una conversa. Serà suficient per recordar... 

T'

El menyspreu a l’esforç i el tedi a la rutina em fa perdre els matisos de la bellesa de qualsevol moment que ja crec he viscut i no val la pena tornar a repetir. Regiro entre els racons a la recerca de noves xicres. Diferents a les ja tastades.

I així oblido les sensacions d'aquells instants perduts en la memòria. El record em té present què he vist, escoltat, fins i tot l’olor que fa,..., però els sentiments  que perforen l’ànima s’esvaeixen amb el temps. Necessito tornar a veure com surt el sol els primers dies de l’hivern. Pujar al refugi de Teià amb els meus fills. Fer cada bes com si fos el primer. Mirar-te els ulls. Fer-te l’amor. Abraçar-te com si no ho hagués de fer mai més.

Companys (II)

Dinar d'empresa, i sopar amb els pares del futbol. Arribo a casa en ple estat d’eufòria, somrient a la vida que tinc. Deixo que brolli sense contenció. Avicii, de fons darrere els meus pensaments, m’acompanya. 

He llegit uns versos, com feia el meu pare, a l'hora dels postres. He donat les gràcies a l'empresari que fa possible la meva feina i part de la meva felicitat. He rigut. Ballat. Fumat. Begut. Parlat. He escoltat gent que qüestiona què fa amb la seva vida. Recollit llàgrimes desbocades de sentiments que no comprenen. He sentit que feia feliç a la gent del meu voltant. I tinc ganes d'estimar i que m'estimin. Encara no estic preparat per estar sol.

Una posta

Vídeo trucada a Thames Ditton

Una vieja en Logroño

Eivissa

Nothing box

Un bany a Cala d'Hort

Tardor

Amor inconscient. Amor conscient.

Eufòria

Incapaç d’escriure, vomito paraules a borbolls. Ragen tumultuosament pensaments desendreçats. Pluges torrencials m’arrosseguen violentament. Marejat de plaer. Embriagat d’emocions. Sentiments. Sensacions. Alegria. Satisfacció. El cap saturat de viure amb intensitat tants moments per explicar i recordar. Viure la innocència de la joventut, sense pèrfids dimonis per vèncer. La força d’aquell amor que no coneix de límits. La capacitat de sorpresa, fruit de l’ignorància. Esprement cada instant. Cada novetat. Ganes de descobrir, i redescobrir quan cal. I tu en el meu costat. Gaudint. Junts. Estirats i agafats de la mà sobre els còdols de Sa Tuna... omplint-nos d'aquest aire fresc.

Full circle

Mar de fons

És cert que el mar bramava, escuma blanca en la vorada. Pel dolor que sentirien els nostres pits. Pel comiat d’una passió ardent, que ocultava els dubtes de la veritat. El trencar de les ones ens esquitxava els rostres radiants. El cel ens contemplava estrellat. Aquella nit era neta i clara, i així obria pas al naixement d’un dia assolellat, que serà ofrena de noves coneixences aprofitarem en el nostre caminar.

Un tros de natura

Les fulles seques clivellaven, trencant el silenci. El vent dibuixava llaços entre troncs i branques de l’arbreda. La llum del sol s’escolava entre les copes translúcides dels castanyers. I els fruits es deixaven caure, esmorteïts pel sotabosc. Els fullets i les fades dansaven i jugaven al nostre voltant. Cants de merles i mallerengues acariciaven les oïdes. Somrèiem alhora mirant-nos als ulls. Les pells eren fresques. Les moixaines tendres i suaus. Restàvem fosos en la natura, conscients que érem actors de la funció més bella, formant part d’un tot que vessava pau i amor a dolls.

Viatjar

Si vols saber com ha anat el viatge, pregunta’m sense por. Et diré que he après. Que he recollit moments i experiències. Quan viatjo arreu, la meva ment s’obre de bat a bat. Percep cada instant. Fotografia tots els detalls. I s’amara de mil emocions. Es fa difícil d’explicar, perquè no tenen forma ni color. Ni pes ni mida. No són música. No són olors. Tampoc tenen gust. Et diria que s’ha de viure per entendre-ho... però potser en tens prou amb el meu somriure i les radiacions de llum que emano quan ho explico:

M’agrada quan la gent somia mirant la lluna reflectida en el Yenisei o una posta de sol sobre el Baikal. Les guspires en els ulls de qui té il·lusió en nous projectes, de camí a Harbin. La curiositat per descobrir el desconegut en una conversa qualsevol. La felicitat en l’innocència d’un dibuix o d’un escrit. L’estètica i composició del tren quan serpenteja la taigà de Sibèria. La saviesa de la vellesa en el silenci de les hores. La dignitat i la bellesa de Rússia. La pau en el temple budista de Chità o en un passeig per l’Amur. La tendresa del plor en un comiat a l’estació d’Irkutsk. L’amor d’una parella moscovita quan s’agafen les mans. L’alegria per un ram de flors en l’andana de Habarovsk. La serenor d’un bany en el mar del Japó. L’entrellat de vies, passatgers, mercaderies, ponts i badies a Vladivostok. I tornar a casa amb l’ànima plena... al teu costat.

Somiar

El sol cau sobre el Kremlin de Москва

я тебя люблю

Infinit

Un bany en el mar del Japó

Love and peace

P4R

Dinar en el Foster's

 

"És el millor dinar que he fet mai, papa"

Descobrir que has viscut

Walden, Henry David Thoreau (1817-1862)

Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si no era capaç d'aprendre el que aquesta tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l'energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món. O bé, si em resultava sublim, experimentar-la i ser capaç de fer-ne una valoració justa en la meva propera incursió.

Bon viatge, Iuyi

Un beso, solo un beso, y me dormiré enseguida...

Cocoon (1985, Ron Howard 1954)

Equilibri

Portbou

Esperar-te

Michael Collins

Quan, sense temps per entendre res, les sensacions ens empenyen vers una immensitat desconeguda. Amb moments on brollen sentiments, soterrats en profunditats infinites, que capgiren les emocions. La desconeixença encara ens fa por. La temença a la ignorància, fruit de la desconfiança. Lliurem-nos sense prudència ni precaució a cada instant viscut. Gaudim del plor i el dolor, igual que de l’alegria. No ens resistim a la tristor, ni barrem el pas de la felicitat o l’eufòria. Deixem que la Vida ens porti en braços, entre camins i caminois... i, mentrestant, assaborim una bona pinta en el Michael Collins en millor companyia.

In your mind

Jordi Colomer i Calsina (1962)

"Reconstruir el desordre d'una possible ciutat. Utilitzar la maqueta no com un element de projecte sinó com una representació d'alguna cosa que ja existeix."

Estoicismo con buena fe

Carmen Arnau Muro (Toledo, 1949)

Los buriatos viven el presente, día a día, sin planificar ni lamentarse. Este último es un rasgo curioso: raramente se quejan de nada, ni de los rigores del clima ni del comportamiento de las personas. No tienen costumbre de juzgar a los demás, los aceptan como son. Tampoco dan excusas ni las esperan. Presuponen que si no has hecho algo que debías hacer, es porque no pudiste; y si hiciste algo que no debías, fue sin mala intención.

Estimar o ser estimat?

L'escopeta de caça (Yasushi Inoue, 6 de maig del 1907- 29 de gener del 1991)

"Quan arriben al final de la vida i jeuen en silenci de cara a la mort, a quines dones deu atorgar Déu un repòs més gran: a les qui han gaudit al màxim de la felicitat de ser estimades, o a les qui no han estat gaire felices però poden dir: "he estimat". Hi deu haver cap dona en aquest món que, en presentar-se davant de Déu, pugui afirmar que ha estimat? Sí, segur que n'hi ha. Potser aquella noia de cabells esclarissats es va convertir en una d'aquestes poques escollides. Amb els cabells esbullats, tot el cos cobert de ferides i vestida amb parracs, dirà: "he estimat." I havent-ho dit, expirarà l'últim sospir.... Per què, a poques hores de la meva mort, m'han de torturar aquests dubtes? Estic a punt de rebre el càstig que es mereix una dona que, no podent suportar el dolor d'estimar, ha buscat la felicitat de ser estimada."

La meva filla, m'assegura que és més fàcil "estimar". Ho esculls tu. Potser té raó.

Ella

El cisell que treballa la pedra per alliberar la flor empresonada. La llum en la foscor. Qui em poleix les arestes que no deixen veure aquells racons plens de sol. La fada que em redescobreix i amb qui recordo, per reviure amb consciència, moments que em fan bategar el cor. La clau de la caixeta on tants tresors hi tinc guardats. Amb ella m’ha amarat el silenci. El vent. Les carícies de la sorra. 

És una ondina de pell blanca i setinada que dansa confiada en l’infinit abisme, qui l’acull amb tendresa . Sinuosa serpenteja, seduint les barbes del vell Posidó. Lliure juga entre sirenes i nimfes de mars i oceans, cercant una ànima amb qui compartir el seu temps. Desitjosa. Tanca els ulls i somriu, deixant-se pentinar per la brisa que desperta l’onatge... qui se l’enduu mar endins sense rumb ni direcció, sense límits ni contenció.

Today, the boy is dead

Captain fantastic (2016, Matt Ross 1970)

...And in his place is a man

"When you have sex with a woman, be gentle,..., and listen to her. Treat her with respect and dignity, even if you don't love her. Always tell the truth. Always take the high road. Live each day like it could be your last. Drink it in. Be adventurous. Be bold, but savor it. It goes fast. Don't die."

36h

Recordaré el so de la pluja. El meu cos somort en el seu, exhaust. La força dels estels davant la lluna quasi plena. Com el vent acaricia la mar de Sa Tuna i els camps de blat sense segar. Quan l’olor de roures i alzines embolcalla les nostres passes. L’onatge de l’Empordà tan brau i salvatge. Cada una de les seves besades. Un racó de sol entre pins. Com el dia passa a ser nit fent l’amor en el meu llit.  El seu somriure. Copenhage. Quan el meu pit s’eixampla en cada alenada d’aire. Quan la passió desfermada em traeix i desapareix la prudència. El meu rostre en els seus ulls. Quan m’enlairo per sobre de la grisor dels núvols que oculten la llum. Quan l’abraço... Ho escric per recordar que he conegut la Bellesa i poder-m’hi resguardar si algun dia resta lluny del meu camí.

Als meus fills (II)

The nights (Avicii, 1989-2018) 

"One day you'll leave this world behind. So live a life you will remember."

El petó, 1907 (Gustav Klimt, 1862-1918)

Assumir la responsabilitat

Karma, Leon Tolstói (1828-1910)

- Queridos hijos, no juzguéis a los demás por vuestras desdichas. Buscad la causa de vuestras desgracias en vosotros mismos. Y si no habéis sidos cegados por la soberbia, encontraréis esa causa y, al encontrarla, sabreréis libraros del mal. El antídoto para vuestras adversidades se encuentra en vosotros mismos."

Actua!

El corazón ardiente de Danko (Maksim Gorki, 1868-1936)

"-Hermanos, el pensamiento no resuelve, por sí solo, los problemas; necesita de la acción. Si hay una piedra en medio del camino, con pensar solamente en que es un estorbo no va a desaparecer. Es preciso la acción para sacar la piedra del paso. ¿Por qué gastar nuestras fuerzas en pensamientos tristes? ¡Levántense! Atravesemos el bosque. Como todas las cosas de la tierra, el bosque también tendrá su fin. Vamos, hermanos, ¡en marcha!".

Instint

Transiberiano. La conquista del Este (Albert Thomas, 1878-1932)

"... impulsados por sueños místicos, estimulados por el deseo de alcanzar una edad nueva, buscando de estepa en estepa la ciudad ideal, el "país de los justos", como los héroes de Máximo Gorki -viviendo instintivamente, sobre todo, sin cuidarse jamás del mañana, con la conciencia firme, como el torrente, que desciende de la montaña, como el río que rompe los diques!"

Avui ha mort Cronos

Si mai el teu amor s’ha sentit empresonat. O has tingut la necessitat d’explotar perquè no cap dintre teu, vessa a dolls per cada un dels teus porus en la primera fuita. I acabes aturant el temps.

Quan les mirades es creuen i s’enfonsen en les històries viscudes. Quan les pells molles llisquen conjuntades, al mateix ritme que ens marca el vent. Quan els cossos s’acoblen, entortolligats, i sents com bateguen. Absent del què t’envolta i només ets capaç de veure uns núvols ensucrats. Per uns instants, atures el temps, just per prendre consciència del moment, i gaudir-ne tant com puguis. 

Quan penses en el seu rostre somrient al sol. O l’abraçada intensa i penetrant que perfora les ànimes. Quan li endreces els cabells desgavellats. Quan desengranes els segons viscuts, atures el temps...abans no marxi.

Embriagueu-vos

Charles Pierre Baudelaire (9 d'abril de 1821- 31 d'agost de 1867)
Poema número 33 de L'spleen de París (1869. Petits poemes en prosa)

   Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

   Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.

   I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran:  “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.

Xicra aportada per Almudena

Esmorzar a ca L'Àngel... acompanyat

 

Kanji

Ànima solitària i independent,

passa les hores al sol.

Li agraden les carícies quan les necessita,

t'esgarrapa quan no les vol. 

S'adorm a la falda per donar-te calor,

abans que marxi sense dir-te on.
No tens pressa i a la distància,
per estar al seu costat al primer miol.

Diuen que Kanji és alegria,

per a mi és misteri i seducció.  

Ulls afinats i penetrants,

plens de vida i bellor.

I aquell adéu amb un somriure,
que et regala pel teu record. 

Als meus fills i a la Iava

Simplicitat

Dersú Uzalà, pel país de l'Ussuri (Vladímir Arséniev 1872-1930)

"Parlàvem del cel, de la lluna, dels estels. M'interessava saber com explicava els fenòmens celestes un home que havia passat tota la vida enmig de la natura, que no tenia el cap ple d'axiomes trets dels llibres. Va resultar que mai no havia rumiat què eren els estels. Ho explicava tot d'una manera sorprenentment senzilla: un estel és un estel; la lluna, tothom la veu, per tant no val la pena descriure-la; el cel de dia és blau, de nit és fosc i quan fa mal temps està tapat."

Sopar amb la teva filla