Il·lusió

Amor a la Vida

A la platja de Chesil, Ian McEwan (1948)

"Van dominar amb una facilitat magistral tot el ventall d´efectes harmònics i dinàmics, així com la rica escriptura contrapuntística que caracteritza l´estil tardà de Mozart. El seu Quintet en Re major no s´havia interpretat mai amb tanta sensibilitat". Al final de la crítica va voler destacar la líder del grup, la primera violí. "Aleshores va arribar un adagio extremament expressiu, d´una bellesa i un poder espiritual sublims. La senyoreta Ponting, amb la tendresa cadenciosa del seu to i amb la delicadesa lírica del seu fraseig, va tocar, si se´m permet l´expressió, com una dona enamorada, no solament de Mozart, o de la música, sinó de la vida mateixa".

Les lleis del surf

Xicra aportada per Josep Oriol Fernández

Cap Ras

Expedició Istambul

Us podria ensenyar un munt de caixes plenes, abans de marxar, a punt per ser carregades. El desconegut temple romà de Nimes o l’amfiteatre de Verona abraçat pel sol del vespre a l’entrada del casc antic. Qualsevol racó d’aquella Venècia que no hagi conegut cap postal, o una terrassa plena de gent envoltada de geranis sota els para-sols, al costat del riu Sava a Ljubljana, als peus d’un castell medieval. Us podria explicar que la casualitat ens ha fet descobrir un munt de pobles tan desconeguts com interessants dels que no recordem el nom, o que ens ha fet conèixer gent més amable encara: italians, búlgars, croats o eslovens, gent generosa que et regala una síndria, un munt de tomàquets o, altres, uns préssecs acabats de collir. Tinc moltes fotografies en les que veuríeu com canvien les formes i els colors dels campanars i minarets, arcs i voltes de tots els temples de les diferents religions, les desiguals llums interiors d’una església ortodoxa, una sinagoga o una mesquita. M’encantaria fer-vos sentir el cant de l’imam a les cinc del matí dirigint el poble cap a l’oració, el so de l’orgue de la catedral de Nimes, el xiuxiueig d’una conversa a Aix en Provence, l’aldarull d’un sopar amb gent de Módena o el bufà d’aquell vent que no entén de fronteres entre els avets de Postojna que barren el pas a qualsevol raig de sol. Encara veig els llaços que dibuixa la gavina entre les cúpules blaves mentre sopem a la llum de la lluna quasi plena d’Istambul. També recordo la metralla de l’hospital d’Osijek, a prop de Vukovar, ciutat abandonada per aquella gent enclenxinada, de camisa de fil, màniga llarga i arremangada, sabates enllustrades i ulleres de sol, que es prenen un expresso en l’última àrea de servei a quatre passes del seu cotxe de luxe abans no entren a Mónaco. Continuo mirant el mapa i si pogués us faria ensumar les espècies del bazar egipci, assaborir la suavitat d’aquell gelat de iogurt, tastar l’entrepà de peix davant del mar Marmara o us faria veure com un mateix riu balla al voltant de ciutats i boscos de països tan diferents, extensions infinites de vinyes, blat de moro, gira-sols o civada. Però després de devorar més de 6800 km, mirar les més de 300 fotografies o llegir el petit diari del periple, encara no sé que explicar-vos, i és aleshores quan a punt d’anar a regar el meu petit llimoner i quedar-me embadalit amb les gotes d’aigua mentre cauen de les fulles, penso en el bany del darrer dia a Cap Ras, racó secret de bons amics...