No fa gaire em deien que no sabem valorar el què tenim tan a prop de casa... així com tantes coses a tocar dels dits. He hagut de girar el cap i mirar enrere. Recordar que a l'hora de la migdiada, a l'hivern, la llum és tan amorosa... i després dels anys continua igual de tendra i càlida. Tan suau. Vetusta Morla. Esperant que tornem a gaudir amb ella, com un amant espera incondicionalment fins l'eternitat torni el seu amor a dirigir-li una mirada.
També és veritat que, encara no he descobert per què després de gaudir d'aquests moments sempre torno a casa ple de melangia...?. No és tristesa. No estic descontent amb res. Estic enamorat de la meva vida. Però qualsevol eufòria es queda reduïda i neutralitzada. Potser aquest és el sentiment de la pau.
