... i fins dilluns.
miércoles, 23 de diciembre de 2009
domingo, 20 de diciembre de 2009
Plorar
Solitud, Víctor Català (1869-1966)
...la Mila permaneixia encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s'enlluentien poc a poc, s'encrestallaven, s'enaiguaven tots, i a la fi se'n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. Altres llàgrimes acompanyaven a les primeres, quietes, seguides, abundoses, tremolant una darrera l'altra del fil d'argent que elles mateixes filaven al llarg de les galtes , i a la fi venia l'esclat del plor: de primer trèmul i insegur com el d'una criatureta perduda, després glapitant i precipitat i a l'últim sense fre, esbojarrat i ple de sanglots i xisclets histèrics. Era un plor d'enyorança, d'avorriment, d'angoixa, d'agonia de l'ànima, que es perllongava estones i més estones, sense que logrés aturar-lo la voluntat ni el cansament; un plor que s'havia de buidar com una deu ofegadora, i que quan s'acabava de sa mateixa durada, morint lentament entre gemecs estroncats i romflets nasals, la deixava rendida i deslliurada alhora, però amb els ulls embotornats i un gran pes dolorós, com d'una bala de plom, entre cella i cella.
...la Mila permaneixia encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s'enlluentien poc a poc, s'encrestallaven, s'enaiguaven tots, i a la fi se'n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. Altres llàgrimes acompanyaven a les primeres, quietes, seguides, abundoses, tremolant una darrera l'altra del fil d'argent que elles mateixes filaven al llarg de les galtes , i a la fi venia l'esclat del plor: de primer trèmul i insegur com el d'una criatureta perduda, després glapitant i precipitat i a l'últim sense fre, esbojarrat i ple de sanglots i xisclets histèrics. Era un plor d'enyorança, d'avorriment, d'angoixa, d'agonia de l'ànima, que es perllongava estones i més estones, sense que logrés aturar-lo la voluntat ni el cansament; un plor que s'havia de buidar com una deu ofegadora, i que quan s'acabava de sa mateixa durada, morint lentament entre gemecs estroncats i romflets nasals, la deixava rendida i deslliurada alhora, però amb els ulls embotornats i un gran pes dolorós, com d'una bala de plom, entre cella i cella.
lunes, 14 de diciembre de 2009
Sentir por
Solitud, Víctor Català (1869-1966)
L’Arnau, dret enmig de l’aixart, emmantellat de sol i ferm com una alzina nova, estava a dues passes d’ella. La Mila se’n féu compte i sentí por: por d’aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig, por d’aquells llavis encesos i provocatius com un criader de voluptats, por d’aquell tronc gallard ple de xardors masclines, por d’aquella onada vertiginosa de vida passional que l’envestia de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada...
L’Arnau, dret enmig de l’aixart, emmantellat de sol i ferm com una alzina nova, estava a dues passes d’ella. La Mila se’n féu compte i sentí por: por d’aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig, por d’aquells llavis encesos i provocatius com un criader de voluptats, por d’aquell tronc gallard ple de xardors masclines, por d’aquella onada vertiginosa de vida passional que l’envestia de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada...
lunes, 7 de diciembre de 2009
Qui fos com elles!
Solitud, Víctor Català (1869-1966)
“Qui fos com elles!”, es deia tristament, tot guaitant de la plaça de l’ermita baixar per la collada les feixineres de Ridorta, com una corrua de formigues, totes doblegades sota el feix, tres voltes gros com elles, totes sense instints, sense febres, sense claredat de seny, sense altra noció de l’existir que el pes que gravitava sobre sa esquena feixugament, però no tan feixugament com aquell altre pes que ella duia en son dintre. I de pensament les hi refeia la tasca jornalera. Aixecar-se de fosca, agafar les cordes i les saques, aplegar-se amb les veïnes i totes juntes pujar muntanya amunt amb la fresca matinera, recontant-se tafaneries de veïnat, contes grassos de mulater o rondalles meravelloses com les del pastor. Un cop pels cims, arrabassar alienadament garrigues i més garrigues, encaputxar-se les saques, carregar-se la creu pesada i avall altra volta, cap a deixar la càrrega vora la porta dels forners de Murons, on cobrarien dos ralets per barba, abans de retornar a casa amb els cossos lassats, mes amb la consciència descansada d’haver fet la tasca i haver passat un dia més.
“Qui fos com elles!”, es deia tristament, tot guaitant de la plaça de l’ermita baixar per la collada les feixineres de Ridorta, com una corrua de formigues, totes doblegades sota el feix, tres voltes gros com elles, totes sense instints, sense febres, sense claredat de seny, sense altra noció de l’existir que el pes que gravitava sobre sa esquena feixugament, però no tan feixugament com aquell altre pes que ella duia en son dintre. I de pensament les hi refeia la tasca jornalera. Aixecar-se de fosca, agafar les cordes i les saques, aplegar-se amb les veïnes i totes juntes pujar muntanya amunt amb la fresca matinera, recontant-se tafaneries de veïnat, contes grassos de mulater o rondalles meravelloses com les del pastor. Un cop pels cims, arrabassar alienadament garrigues i més garrigues, encaputxar-se les saques, carregar-se la creu pesada i avall altra volta, cap a deixar la càrrega vora la porta dels forners de Murons, on cobrarien dos ralets per barba, abans de retornar a casa amb els cossos lassats, mes amb la consciència descansada d’haver fet la tasca i haver passat un dia més.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)