Obrir la finestra del tren

A la vora del Danubi

Un dia no podré viatjar. I aquell dia recordaré, tindré temps per fer-ho. Col·leccions de fotografies i anotacions en el quadern de viatge m’ajudaran. Recorreguts superficials per sobre de persones i llocs diversos. Cares i gestos. Maneres de vestir. Paisatges. Menjars. Costums. Extrauré pinzellades d’escenaris tan diferents. M’obsessionen els mercats, les esglésies, els cementiris, les botigues de queviures, sentir com bufa l’aire a la plaça del poble, les postes de sol, escoltar els sons desconeguts d’una conversa, la seva música o un campanar, les olors, perdre’m en el primer tramvia que passa, trepitjar els seus carrers en el meu anonimat fins caure extenuat, sentir-me estranger per creure’m com ells. Participar de la seva quotidianitat.
I aquell dia recordaré, tindré temps per fer-ho. Amb els peus ensorrats a la platja de casa, pensaré què deu ser de la parella es fonia en una besada, sincera i apassionada, a la vora del Danubi.

Un comiat a Pécs