La meva caseta

Hi havia una vegada en un petit poble de l’Empordà una bonica caseta on tothom hi tenia cabuda, no molt lluny dels prats més bonics que mai hagi vist ningú. Allí hi vivia una parella ni molt jove ni molt gran, ni molt guapos ni molt lletjos, ni molt rics ni molt pobres, ni molt espavilats ni molt aturats, però eren tan feliços com graaaans persones. Ningú no entenia com era possible ser tan feliç essent tan normals. Encuriosits per l’explicació, la germana i el seu marit hi van fer una visita. No parlaren de res en concret ni de res en general, res especial. La germana però, mentre anava guaitant tot el seu voltant revivia moments d’infantesa quan compartien habitació i converses a peu de llit a casa dels pares: la gespa, la bassa amb peixos i gripaus, el llimoner, l’enciam, la tomatera, els ocells, la tortuga, els gats, el gos, els esquirols, les peixeres, el pot de llaminadures, els armaris plens de fantes i coca-coles, el billar, el futbolín, la televisió més gran de la botiga, la wi, el llarg sofà, la barbacoa… No us imagineu ni grans jardins, ni el millor billar, ni poder fer gaires amanides amb el seu hortet o grans costellades amb la barbacoa, però resulta que totes les il·lusions de quan eren petites estaven fetes realitat. Lluny de les convencions i dels costums del voltant, no sabien contenir els seus desitjos. Sempre feien el que tenien ganes de fer, no pensaven en les opinions dels demés.
I mentrestant, la germana i el seu marit, amb els tres fills enfilats en el cotxe de camí de tornada, no van saber contestar a la pregunta de la nena: quan sigui gran podré ser com ells?