Solitud, Víctor Català (1869-1966)
L’Arnau, dret enmig de l’aixart, emmantellat de sol i ferm com una alzina nova, estava a dues passes d’ella. La Mila se’n féu compte i sentí por: por d’aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig, por d’aquells llavis encesos i provocatius com un criader de voluptats, por d’aquell tronc gallard ple de xardors masclines, por d’aquella onada vertiginosa de vida passional que l’envestia de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada...
No hay comentarios:
Publicar un comentario