Escultor del mar

En un desert, lluny dels raig del sol i cobert pel negre nit, hi habitava un home de mil colors perdut i sense rumb. Vivia contemplant el buit que l’envoltava. Un dia sentí unes veus: era la crida del mar. Li va oferir aventura, projectes i il·lusions. Tan sols havia de tancar els ulls i deixar-se endur. Es lliurà confiat als braços de les seves voluntats per començar un llarg viatge sense retorn, entre somnis i esperances, sense saber encara on aniria ni què faria. No coneixia la por ni la temença, la solitud li ho va ensenyar. Amb el pas dels anys, dies braus i tranquils, temporals i escames daurades, només la immensitat i l’infinit li despertaren curiositat.
- Tens límits? – li preguntà finalment.
- On les ones es cargolen i brillen amb el sol. On beso els peus del que camina, cercant restes de pluja entre sorra fina. És allà on anirem. Hi cercaràs el teu destí – li respongué el mar.
I el dugué perquè s’hi quedés, tot cavalcant sobre les seves espatlles, entre rínxols d’escuma blanca.
Agraït al nou germà, l’home dels mil colors, gaudeix al sol de quin és el seu principi i final. Esculpint regals per al mar. I fou així com trobà la seva estrella, molt propera a la felicitat.