Cabells amb gust de sal

Quan a la terra no hi havia mar, ni en el cel coixins on els àngels adormir-se. Quan tot eren prats plens de papallones de mil colors, saltant de flor en flor. Mallerengues, rossinyols i tords feien llaços imaginaris entre les branques dels pins i les alzines. Homes i dones dansaven vestits de blanc al ritme de l’amor. Fins que es mostrà la mentida i l’engany en els camins de l’innocència. Cors trencats a bocins fugiren cercant una pau que en el seu dia tingueren. Recollits en el més bell paratge on el sol de l’alba els abraçava cada matí amb la tendresa d’una mare. Eren amants decebuts de qui li entregaren un dia la seva ànima més sincera. Hi ploraren sense principi ni final, des del sol fins a la lluna, vessant llàgrimes de tristesa i desconsol. I fou així com nasqué la mar per embolcallar-los entre les seves pròpies penes. Errants i sense rumb acabaren enterrats en aquelles platges no tan llunyanes, necessitats d’unes carícies compassives. Cabells amb gust de sal, d’aquelles llàgrimes que vessaren per tu.