Roberto Aliaga/ Roger Olmos
La gent que
ha aprofitat l’atur per estar uns mesos al sol, es queixa que ara no troba
feina.
La gent que
no paga el bitllet de tren per prendre una copa en el Vins i Divins, obliga a
RENFE a pujar els preus dels que el paguen.La gent que atura el comptador de la llum perquè és massa cara, obliga a que el seu familiar pagui per ells.
La gent que estafa a hisenda, enganya al veí que no ho fa.
Que deixin ensorrar Bankia d’una vegada, Catalunya Caixa i totes les entitats en fallida perquè puguin sobreviure els que han fet la feina ben feta.
Que les administracions tinguin el coratge d’acomiadar a la gent que no necessiten.
La gent que es queixa perquè ara no poden pagar l’hipoteca, no haver demanat quotes a 40 anys que suposaven pràcticament el sou.
La gent que es queixa de la petita pensió, no haver treballat en negre tants anys.
Els que aixequen el crit contra famílies acomodades, pensin n’hi ha molts que han triat el seu benestar material davant el temps perdut abraçant els seus fills.
A mi també un dia em tocarà el rebre, però ara mateix em queixo i crido contra els paràsits i incompetents a consciència. Contra els estafadors de tota mena, mentiders, mags de l’engany. Els que lluiten per una justícia social que només pensa en la seva particular i individual millora. Són els prínceps dels embolics.
6 comentarios:
No és la gent que no paga el bitllet de tren per prendre una copa que fa que la RENFE apugi els preus, tampoc és la gent que atura el comptador de la llum perquè és massa cara la que obliga a que el seu familiar pagui per ells, aquest argument em sembla reduccionista i desenfocat. Els preus els pujen, primer de tot, perquè volen, segon, perquè són uns lladres, i si encara necessiten pujar-los més és perquè són uns incompetents. Parlar de la relació que manté un individu amb el col.lectiu de la societat a la qual pertany és parlar de les relacions que produeix determinat Sistema d’organització social entre els seus membres. Hi ha qui paga el bitllet i els rebuts per por a la repressió de no fer-ho, hi ha qui paga i no pot tolerar aquell que no compleix la Norma, tan absurdes en sí mateixes, hi ha qui no paga per poder pagar una altra cosa, en algun cas una copa al Vins i Divins, ja que considera que el seu passaport cap a la vida en col.lectiu mereix el preu inflat d’una copa a un establiment selecte i esnob. La cobdícia és molt fàcil de despertar, i molt difícil d’apaivagar. Aquells que ara no poden pagar l’hipoteca amb mensualitats que suposaven pràcticament la totalitat del sou en molts casos no es mereixen el que els hi passa, es van deixar endur pel que es presentava com a normal, correcte, emmiranllant-se amb els seus veïns sota el setge de la propaganda omnipresent que dicta, exhorta i modela comportaments grupals. El mosaic el composen colors i milers de combinacions, i sota l’atreviment i judici del raonament “La gent que es queixa perquè ara no poden pagar l’hipoteca, no haver demanat quotes a 40 anys que suposaven pràcticament el sou” o “La gent que es queixa de la petita pensió, no haver treballat en negre tants anys” hi ha peripècies vitals i històries que no mereixen tal sentència ni condemna moral, molta gent buscava una vida millor, perseguint una idea més que una realitat, inclús venien de molt lluny, i no eren els Reis de l’Orient. Penso que s’ha de tenir en compte la visió de conjunt, el que mou a les persones, les seves motivacions i les pressions a les que estàn sotmeses, vivim en un sistema cruel i inhumà on uns exerceixen la crueltat i altres la pateixen la major part del seu temps.
És cert que no puc generalitzar i d'aquesta generalització fer-ne una llei. Tampoc puc entrar en els detalls de cada cas. Únicament demano honestedat de l'individu en les seves accions i es faci responsable de moltes coses que li passen. Una honestadat individual que repercutirà en el col·lectiu. És molt difícil, però, ser honest quan el teu veí no ho és. Tirar la culpa als demés o al sistema, de tot el que ens passa és una irresponsabilitat.
Per cert, crec que el teu comentari bé és val et convidi a una cervesa per acabar-lo de desenvolupar. Què et sembla?
Sense honestedat res no val la pena, o a la inversa, amb honestedat tot prèn relleu i la pena es transforma en argument. No crec que es tracti de dirimir quina part de responsabilitat recau en l'individu i quina part recau en el sistema, em sembla un plantejament fal.laç. Partint de la premisa que el poder no es té, sinó que s'exerceix, val la pena pensar si el problema és l'individu que ocupa una determinada posició o si el problema és el lloc que ocupa aquest individu. Els individus es van substituint uns als altres ocupant una determinada posició de poder que no canvia. És una reflexió que val la pena dedicar-li uns segons
És una visió més negativa que realista. Posició de poder que no canvia??? El poder no es té, s'exerceix??? Qui té el poder, doncs? Tu, només tu. Tens un problema si penses que estàs ocupant una posició determinada sense altre sentit que el que dictamini qui té el "poder". Busca't el teu sentit a la vida. Fes que el teu entorn funcioni honestament, riu a la gent del voltant i sigues amable. Viu la vida amb molt humor i encara més amor. Que no et sembli ridícul, és tan difícil com necessari. No esperis res a canvi. Fes-ho perquè creus en el que fas, no perquè l'altre ho vol. Sigues plenament egoista. Pensa en l'amor d'un pare: desinteressat, per l'egoista que arriba a ser. No esperis que el sistema o el poder, t'arreglin els problemes: no ho faran. Ni tu els hi arreglaràs els seus. Però tampoc et beneficiïs del veí.
I si hi ha pena, t'asseguro que no hi ha honestedat.
Segurament tot acaben sent teories d’una precisió limitada. Jo tinc un germà funcionari i un cosí que atura el comptador de l’electricitat. I me’ls estimo una barbaritat, m’atreviria a dir que de forma incondicional. Tinc uns veïns que ara ploren perquè no tenen feina, després de dos anys a l’atur prenent el sol: no em fan llàstima, però pateixo per ells, i desitjo sincerament que trobin feina d’una vegada. A la meva feina he conegut gent amb una pensió de només 300€ perquè s’han passat la vida treballant sense declarar res com uns “reis” i les mateixes despeses que tu i jo, i ara ens trobem buscant una plaça en residència pública perquè pugui seguir vivint amb “normalitat”. Si, segurament, tot seran teories.
Insisteixo en prendre una cervesa. Com ho tens?
Em sembla que parlem de coses diferents, o si més no, utilitzem conceptes de manera diferent que poden induir a confusió. Tú parles de "poder" entenent aquest concepte de manera unilateral, el poder de l'individu, la seva voluntat per pendre una decisió i adoptar una actitud concreta descartant altres possibilitats. Triar la opció de ser honest en lloc d'enganyar, escollir estimar en lloc de la indiferència o l'odi, utilitzar l'humor, donar sense esperar res a canvi, ser en lloc de tenir, escoltar en lloc d'aniquilar l'altre amb l'ansietat i la urgència del pròpi discurs, ser egoista en l'amor cap als altres, etc . . . Sens dubte l'ésser humà és lliure de triar el camí que més el sedueixi, ja sigui odiant o estimant, l'ésser humà és radicalment lliure . . .i això és angoixant, davant aquesta angoixa reacciona adoptant actituds oposades dins el sí d'un grup d'iguals.
Quan dic que el poder no es té, sinó que s'exerceix, m'estic referint a un poder estructural inherent a tots aquells pilars i institucions en els quals es sustenta l'organització i ordre d'un conjunt de persones, o sigui, la societat. Posem un exemple extrem per tal que entenguis a què em refereixo. Penso en aquella persona que prem el botó que engega el mecanisme letal que s'aplica a una persona condemnada a mort per un codi penal determinat. Aquesta persona té el "poder" o la "voluntat" per somriure al près en el corredor de la mort, desitjar-li una mort indolora i pau pel que vingui després, pot ser agradable amb ell i mirarlo amb ulls buits de judicis morals. Però el fet és que ell executarà aquest home i que si decideix deixar la feina i no fer-ho vindrà un altre persona que ho farà per convicció o per necessitat, això no importa, el que importa és que hi ha d'haver una persona, sigui qui sigui, que premi aquest botó. A això em refereixo quan utilitzo el terme "poder" com allò que trascendeix als individus i s'encarna en les estructures que cimenten un determinat model humà d'organització social i econòmica, en aquest cas, el sistema capitalista neo-lliberal que claríssimament sotmet als individus a la dictadura de l'economia, el Gran Casino que enlluerna amb els seus potents cartells de neó. Tú parles de l'home honest que decideix deixar la feina perquè no vol prémer el botó, jo parlo de la figura del botxí.
Jo faig una separació clara entre el "poder" o decisions que prèn un individu respecte la seva vida, i l'altre "poder" que rau en el funcionament, en una dinàmica destructiva que es dsprèn de la pròpia necessitat d'un sistema per sobreviure. Tot això ho dic per intentar aclarir el terme "poder" i els usos que n'hem fet.
Per altra banda tens tota la raó, hi ha qui es beneficia del seu veí i hi ha qui l'ajuda sense treure'n cap benefici més que el benestar de qui el necessita, però tingues una cosa ben clara, qui para el comptador de la llum no es beneficia de tú, és Fecsa-Endesa qui milionariament es beneficia de tú, suposant que tú no paris el comptador, és clar . . .
I els teus veïns que s'han passat dos anys prenent el sol putser en portàven uns quants fent coses que no els agradàven, i putser en aquests dos anys han continuat fent les mateixes coses però sense anar a treballar, perquè no s'agraden i putser no saben què els hi agrada i ara els hi esperen anys durs de feina a disgust.
Qauntes vegades t'has mossegat la llengua a la feina i no has dit la veritat perquè saps que "no toca"? quantes vegades has sentit l'escisió entre la teva persona i allò que li és permès per les circumstàncies en què es troba? i sempre, en el fons, per raons econòmiques. Per què les persones que es diuen honestes han de carregar amb aquesta frustració? per què hem de conviure amb aquestes contradiccions? d'on vénen? qui està exent dels embolics que envolten als prínceps de les classes mitjes i altes del món occidental?
Quantes vegades m’he mossegat la llengua a la feina? Moltíssimes. Per raons econòmiques? Si, però també per ser lliure i decidir marxar quan pugui fer-ho. He decidit viure en el centre del Masnou, amb una dona i tres fills, marxar de vacances a l’estiu i algun cap de setmana a l’hivern, sopar fora de tant en tant i comprar-me un neoprè si el que tinc s’ha fet malbé. Aquestes decisions suposen uns sacrificis, potser mossegar-me la llengua algunes vegades. Això és no ser honest? Frustracions?
M’agradaria tenir sis fills, una taula de surf nova, camises de Custo i dinar de menú cada dia mentre la noia em neteja la casa. Un apartament a Cadaqués i una furgoneta. Marxar més caps de setmana i un mes a Austràlia amb les taules, els nens i l’autocaravana. Però clar, no tinc ganes de treballar tant.
També et dic que, haig d’assumir que, si un dia em divorciés, i amb el sou que he decidit jo, no podria sopar fora, passaria les vacances llegint llibres a la biblioteca i el neoprè el tindria foradat. Mentre pugui, prefereixo arriscar-me a treballar del que vull i tenir més temps amb els meus fills i dona.
Organitza’t la vida com vulguis i assumeix.
I el poder individual té més força de la que et penses. El funcionament del sistema, en el fons, depèn d’individus petits com tu i jo. La figura del botxí la podem fer desaparèixer.
Frustracions? Contradiccions? Senzillament és el que comporta conviure amb gent. Com a individus tots som diferents, pensem diferent. I això suposa en ocasions renúncies.
Classes mitges i altes? També baixes, clar.
Segurament en aquestes reflexions ens deixarem moltes coses. I a més si te les llegeixo i responc amb els nens donant voltes per aquí o la dona escoltant un cd del curs d'astrologia. M'agradaria prendre una cervesa, insisteixo.
Publicar un comentario