Aquesta nit ha plogut. La terra és humida i el bosc net. La pujada és
forta, però no més que les meves cames. La respiració és profunda, però no
desesperada. Les cabòries em fan córrer el camí sense cansament, més lleuger
que altres cops. Ja he passat el vedat. Agafo aire i començo a baixar fins on em
permetin les meves forces. Corro, corro i, només, corro. Sembla que estigui
fugint d’alguna cosa. Que m’empaitin. Escolto les meves passes amortides en la
sorra estovada per la pluja, més fortes que mai. Just al darrer revolt de la
muntanya, abans d’arribar al cementiri, m’enlluerna la copa blanca d’un ametller.
M’aturo sense por a ser atrapat. Perquè crec que el moment ho val. Agafo una
flor. Per a mi, la més bella. I la porto tot el camí de tornada dintre el
palmell mig tancat encara amb la rosada de la nit. Mà forta però sense prémer.
Protegint amb tanta cura com sé. Així portaria un ocell, així agafo la mà de
les persones que estimo. Torno amb la cara coberta de llàgrimes i suor, però
ple d’amor, tan ràpid com puc abans no s’assequi la flor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario