Segurament era un moment ideal per escoltar l'apegalós Jack Johnson o l'ensucrada Colbie Caillat. Però mentre baixava la Diagonal a primera hora del matí, era Bob Marley qui m'acompanyava. I sense saber què deia sabia que tenia raó. Somiava. Em sentia molt a gust amb mi mateix i ple de llibertat. Pensava en els meus fills i en la feina que m'agrada. I vaig creure que ja em faltava menys per a no necessitar res.
Just m'arriba un WhatsApp per anar a la platja, un altre per compartir un dinar i un altre per prendre una cervesa en la millor plaça de Barcelona. Somric de plaer i per les petites xicres que em recorden el dia a dia.
Suposo que encara estic molt lluny del no res...
Along the way
In this great future,
You can't forget your past
So dry your tears, I say
2 comentarios:
Afortunadament sí que ens cal alguna cosa, sempre. Val la pena reduir-ne la dependència però ens fa sentir vius pensar que no tot és el nop res, imperfectes com som;-).
Gran diada de platja, però tinc el cap com el d'un escamarlà.
No t'hauries d'haver tret la tovallola. Et quedava de conya!
Publicar un comentario