Gràcies

En el fons, sempre he cregut que les coses han de desaparèixer poc a poc. Que existeix un avís per desprendre’t del que va perdent el seu ús. Segurament és un desig. Vull tenir temps per decidir què fer-ne o no, i quan. Vull tenir temps per acomiadar-me, en el moment que em vagi bé, del què marxa d’aquest món. Una idea, un sentiment, un projecte, un objecte. També passa amb les persones que aprecies i estimes. Gent plena d’energia, que transmet ganes de viure. No creus que puguin marxar sense avisar. De cop. Però les menys considerades amb els demés ho fan. I t’enfades, amb ell i... amb tú. Perquè no has estat capaç de renunciar a... què? És un tòpic, però també és cert: no tenim tant temps com ens pensem, com per anar desaprofitant-lo. No esperis a demà. Fes-ho. Ves-te’n, truca’l, demana-li perdó, compra-t’ho, digues-li, dóna-li un petó, abraça-la. De veritat, fes-ho. Perquè un dia ja serà tard.