El sol ha
decidit no anar a dormir aquesta nit. Però tenia fred i s’ha tapat. Hem fet un
bon esmorzar amb ous remenats, bacon, salsitxes, torrades amb melmelada, llet
fresca i sucs de fruita. L’únic autobús del matí ens ha portat a Reine, on hem
agafat el primer i darrer vaixell- correu per donar una volta als diferents
assentaments dels fiords. El dia emboirat l’hi ha donat un caire encara més
màgic del que ja té aquest entorn tan natural. Petits caiacs voregen les
faldilles dels monstres de roca. Cases aïllades es protegeixen als seus peus. I
aquesta boira hipnotitzant et deixa sense alè, mentre l’energia es filtra per
tots els teus porus. Les vistes abans no hi arribes són indescriptibles. Fa de
mal explicar el què veus, perquè és més el què sents a mida que t’hi endinses.
Són gegants adormits en el bell mig del mar de Noruega. Veient passar el temps
sense immutar-se. Temps de guerres, també d’amor, de misèria i anys de bonança,
tempestes i desgràcia, dies assolellats i grans banquets, tractats i
desavinences. Empetitint-nos en la seva presència, aquests gegants pacients i
generosos t’acolliran amb els braços ben oberts. Són vells savis que t’estimen
amb força i tendresa, veritables i honestos, justos i bondadosos, que t’oferiran
un lloc per a tu i els teus, on ni el vent hi tingui cabuda. Són els seus plecs
i les seves arrugues, racons i resguards, on emparat i sota cobert faran
escoltis a la teva ànima, quan una esgarrifant-se recorri tot el teu cos fins a
fer-te cridar de goig i alegria, mentre omples els teus buits. Si les muntanyes
tinguessin vida, on primer despertarien seria a les Lofoten.
No hay comentarios:
Publicar un comentario