Estic a la terrassa ensumant la
darrera flor que la primavera ha lliurat al llimoner, comprimit en el seu test
d’argila vermellosa. Les campanes de mitjanit apunten el final. I els llamps s’acosten
enmig de la foscor. Cauen les primeres gotes sobre les rajoles encara calentes
del sol del capvespre. Empunyo el ganivet amb totes les meves forces i amb
un cop sec enfonso la fulla en les penes que no em deixen viure. Ha estat un
segon infinit, dolç i suau. Un moment ple d’agradables records, cares rient, i
abraçades fermes i sinceres. Petons i carícies. Sóc feliç. La sang es barreja
amb la terra molla d’aquell test que ha vessat al caure-hi la pluja
torrencialment. Resto agenollat, recolzat en la cadira de forja, esperant el
caçador d’ànimes perdudes per viatjar fins l’Arcàdia anhelada. I així marxo,
perquè des de la llunyania, a l’alçada dels estels, vegi com cau el meu cos
lentament ja podrit abans de tocar el terra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario