Peregrinem a primera hora cap al temple, amb lleganyes en els ulls, fred, roba arrugada i amb l'ànima lliure ja a l'aigua seguint el ritme de les onades. Sense rellotge, sense temps. Sense pressa. No existeix res, ni et preocupes de res. Perquè ho tens tot. Quan et fons amb la taula i sincronitzes els teus moviments amb els del mar. Quan et deixes portar per la seva força. Remes amb determinació en el moment que l'onada t'avisa, deixes de respirar i ... llisques, suau i tendrament, seguint el camí. Sents, generes sensacions per recordar quan en la llunyania del viatge necessitis aire. Només la llum del sol ens impedeix continuar a l'aigua, i el cos agraeix que així sigui. Encara que l'ànima segueix desperta, necessitada de mar.
I escoltant "Sugar" i tots els èxits de Robin Schulz, amb la boca plena de pastís de xocolata i el regust del cafè amb llet, les taules cobrint els nostres caps i l'olor a mar que desprèn el neoprè encara humit, intentes recordar perquè et sents tan ple...
1 comentario:
gràcies per l'energia que desprens amb la xicra d'avui. Moments bonics que ens acompanyen quan estem abatuts, ens ajuden a tenir més resiliència i, sobretot, ens marquen el camí del que val realment la pena a la vida.
Publicar un comentario