Si mai el teu amor s’ha sentit empresonat. O has tingut la
necessitat d’explotar perquè no cap dintre teu, vessa a dolls per cada un dels teus
porus en la primera fuita. I acabes aturant el temps.
Quan les mirades es creuen i s’enfonsen en les històries
viscudes. Quan les pells molles llisquen conjuntades, al mateix ritme que ens
marca el vent. Quan els cossos s’acoblen, entortolligats, i sents com bateguen.
Absent del què t’envolta i només ets capaç de veure uns núvols ensucrats. Per
uns instants, atures el temps, just per prendre consciència del moment, i
gaudir-ne tant com puguis.
Quan penses en el seu rostre somrient al sol. O l’abraçada
intensa i penetrant que perfora les ànimes. Quan li endreces els cabells desgavellats.
Quan desengranes els segons viscuts, atures el temps...abans no marxi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario