Es fa molt difícil escriure i riure alhora tot escoltant Coque Malla amb Ivan Ferreiro "Me dejó marchar"... però és la que la sort ha decidit. Cada cançó m'apareix del no-res com un repte que em desperta del son més profund.
Reflexiono i ... somric: he mossegat Azrael, he tastat el seu bes angelical, sense témer l'avenir.
Segueixo el sol i la seva llum. Llisco sense esforç entre moments feliços compartits i tantes xicres revelades de l'absència. Del buit generem ple. Del res, tot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario