La certesa que les forces no m’abandonaran en el límit de l'esgotament. Saber que el podré avançar... i jo, només jo. Davant del precipici. Cinc metres eterns . Dècimes de segon a prop de l’infinit. Sol. Sense res ni ningú. Només les meves cames exhaustes empenyent un vell cos segur i empoderat.
Necessitem sentir. Per seguir vius. Percebre què ens passa. Reconèixer l’entorn i quin és el nostre lloc. Patir el dolor fins l’avorriment. Gaudir de l’alegria sense contenció. Esclatar d’eufòria. Enfonsar-te en la grisor més miserable. No és la qualitat del fet més que el record que ens genera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario