Avui he pensat en aquells graons arrodonits pels anys. Pedres esculpides, acariciades pel sol que s’escola entre les columnes dels arcs del claustre. Aïllats en la nostra bombolla deixem de percebre el temps. Restem absents de l’entorn, inundats pel silenci que trenquen les campanes de la catedral. El so esmorteït de les nostres passes. La pau de la saviesa dels carreus ens embolcalla. Llums i ombres dansen al nostre voltant. Obrim els ulls al món i sortim per la porta del darrere, passant desapercebuts entre gent hipnotitzada pels cants de follets i fades enjogassats.
M’agrada gaudir de moments aparentment senzills. Del gest dels dits quan repiquen una taula sense saber la complexitat que comporta aquest moviment. D’aquells moments que, quan t’allunyes per observar-los en tota la seva dimensió, t’atrauen i et xuclen per tornar-los a reviure. Els puc trobar en les fotografies, en els pensaments, en l’aparició d’un sentiment. Moments sense reflexions ni raons. De benestar i plaer, sense cap raó de ser.
No hay comentarios:
Publicar un comentario